Leonard Cohen guareix el Sant Jordi amb la seva música

El concert de Leonard Cohen a Barcelona havia generat molta expectació els últims dies. Després del tall de digestió que va obligar al cantant a suspendre el concert de València, el públic del Palau Sant Jordi esperava impacient per comprovar l'estat de salut de l'autor de "Suzanne". Però Cohen ha saltat a l'escenari amb més energia que mai, i ovacionat amb forts aplaudiments ja abans de començar a parafrasejar els primers versos de "Dance Me To The End of Love". Potser la gent respirava alleujada veient un Cohen somrient i en forma. Potser d'altres pensàvem que aquesta seria l'última oportunitat que tindríem de veure el poeta dalt d'un escenari i no ens volíem perdre ni un sol instant d'aquesta nit màgica.

Cohen és tot un senyor, i a la ciutat dels prodigis ha demostrat un cop més que la senzillesa no està renyida amb la qualitat i les emocions. La seva veu trencada, lluny de restar-li virtuositat, fa que les seves cançons guanyin en tendresa i recolliment. Els arranjaments de Xavier Mas a la guitarra també afegeixen als temes del cantant canadenc un toc personal que ha fet aixecar els aplaudiments del públic en més d'una ocasió. El solo de "The Gipsy's Wife" ha estat un dels moments de més lluïment del músic aragonès resident a Barcelona, juntament amb la intro de "Who by Fire".

Durant tres hores de concert Cohen ha fet un repàs a tota la seva carrera. Això sí, s'ha permès una pausa de menys de mitja hora que uns quants hem aprofitat per refrescar la gola amb una cervesa ben fresca. La segona part ha començat més relaxada, però amb alguns dels millors regals encara per encetar en el 75è aniversari de Cohen. Sentir en directe l'himne "Hallelujah" guarnit amb les veus de Sharon Robinson i les Webb Sisters és un dels tresors més grans que es pot guardar al bagul dels records.

Quan el concert arribava a la seva recta final, una part del públic que seia a les grades hem pres la pista al ritme de "First We Take Mahanhattan". A partir d'aquest moment la gent s'ha acabat de despentinar i alguns hem començat a ballar les cançons i a aplaudir al ritme de la música. Al concert d'aniversari de Cohen no hi podia faltar res, ni tan sols aquest toc de rauxa que també forma part de l'univers i la vida de l'autor canadenc. Després la calma ha tornat al Sant Jordi, però no sense abans guarir una part de les nostres ànimes: "Ain't No Cure For Love".

Foto: EFE

El crim de Chicago

Aquest dies la comèdia americana no té aturador. Avui a la Filmoteca el tret de gràcia ha estat per Chicago, un film del 1927 dirigit per Frank Urson i produït per Cecil B. DeMille. S'apaguen els llums a la sala però en resta un a sobre el piano, el que guia la partitura del mestre Joan Pineda. Al principi ell és el protagonista, però al cap d'uns minuts música i imatges s'uneixen en un sol tot.

Chicago, anys 20!!! Altre cop trobem el noi càndid, Amos Hart, però aquest cop enamorat bojament d'una femme fatale. Roxie Hart és la dona que enganya al seu marit i es convertirà de la nit al dia en portada de tots els diaris després de matar al seu amant. Tot i així el seu espòs farà el que sigui per defensar-la davant dels tribunals. L'actriu Phyllis Haver i l'actor Victor Varconi donen vida a aquest peculiar matrimoni.

Roxie Hart primer s'enfonsa quan veu el destí que li espera, morir a la forca com una vil assassina. Però aviat un periodista li donarà la clau de la seva història. La seva preciosa cara la pot salvar de la condemna. Només ha d'acceptar la seva nova condició. Es convertirà en l'heroina de la ciutat de les pistoles. Omplirà columnes senceres a la premsa. La seva fotografia rodarà per les mans de tota la gent, multiplicant-se per cent, per mil, per centenar de milers de diaris venuts cada dia.

El que ha començat com un mer crim es converteix un espectacle del que tothom intentarà treure el seu tros de pastís, l'advocat amb els seus sucosos honoraris i la premsa groga amb les seves tirades. Totes la noies voldran ser Roxie Hart i els homes somiaran amb el cos de la rossa dels rínxols d'or.

Però al final l'èxit efímer passa factura. Les glorioses pàgines dels diaris acaben llençades al terra, engrogint-se encara més del que ja ho eren de bon principi. Roxie Hart aconsegueix l'absolució però ara la seva història ja no és notícia. El seu lloc l'ocupa Velma, la nova reina de les pistoles, també jutgada per un crim passional. Un nou reclam per la premsa sensacionalista, més carnassa per vendre diaris.

Crònica des de la deixalleria

Des de fa dos mesos la premsa groga ha trobat un bon filó informatiu amb la desaparició d'una jove sevillana de 17 anys. Aquests darrers dies el cas ha agafat un color encara més escabrós amb la recerca del cos de la noia en un abocador. És l'escenari que més els hi escau a alguns mitjans de comunicació que aprofiten una tragèdia com aquesta per liderar audiències. Fins i tot podrien traslladar allà alguns dels seus platós per transmetre la crònica en el més rigorós directe.

Aprofitar un cas com aquest per omplir hores i hores de programa sense aportar res que no sigui el morbo fàcil és, com a mínim, una baixesa humana. Que els familiars de la víctima vulguin la cadena perpètua pels presumptes assassins de la seva filla és perfectament comprensible. El que ho és menys és que s'aprofiti l'avinentesa per promoure una campanya de recollida de signatures per canviar la legislació. No és pot canviar la llei per un sol cas ni tampoc es pot legislar amb la ira, per molt comprensible que sigui aquest sentiment davant d'una situació així.

Casos com el de la jove Marta fan sortir a la llum els instints més baixos de la professió periodística. Afortunadament hi ha excepcions, però malament si el que hauria de ser normal acaba sent una espècie en perill d'extinció. Tot sigui per l'audiència.

La vida dins del cinema

La Filmoteca ha començat aquesta setmana el cicle 100 comèdies. Com no podia ser d'una altra manera, les primeres pel·lícules que obren la mostra són les de l'època muda". Poder tornar a veure aquestes joies del cinema amb l'acompanyament al piano del mestre Joan Pineda és un luxe com n'hi ha pocs. Abans de començar la sessió un vell dels habituals comenta a una dona que avui s'ha perdut la qualitat humana. S'apaguen els llums i comença a sonar la música en directe, al mateix ritme que les imatges.

El primer film dura menys de cinc minuts. És Those Aufull Hats (Aquells horribles barrets), del director David Wark Grifith. El realitzador d'Intol·lerància fa un breu retrat de les inconveniències que hom pot trobar-se quan va al cinema. Tot això en el context dels Estats Units de 1909, quan les senyoretes portaven uns fastuosos barrets que alcaven la seva figura mig metre (Avui encara es troben especimens d'aquesta mena, com un cop que vaig anar a la Filmoteca i se'm va posar davant un pelusa de l'estil Maradona o The Jackson Five). Acaba la pel·lícula amb aplaudiments pel pianista i passem a la següent.

Ara és el torn de Movie Night (Sessió de nit), dirigida per Lewis R. Foster i protagonitzada pel còmic Charley Chase. Aquesta film del 1929 et fa passar una bona estona davant de la pantalla. El tema principal torna a ser les peripècies que un pot arribar a passar en una sala de cinema. Aquí el director torna a jugar amb la doble dimensió del setè art, del públic que veu una pel·lícula quan són, al mateix temps, protagonistes d'un altre film que veiem nosaltres.

La tercera peça de la nit és His Nibs (Sa il·lustríssima), de Gregory La Caba i interpretada pel polifacètic Charles "Chic" Sale. Aquest actor arriba a encarnar fins a set personatges diferents, cadascún amb les seves particularitats, els seus defectes i les seves virtuts. Theo Bender és un vell projeccionista tan atrotinat com el minúscul habitacle on treballa. Des d'allà dirigeix el seu particular espectacle, més aprop d'una joguina de fira que del glamourós Hollywood amb què s'acabaria convertint el cinema. Wally Craw és el noi càndid que protagonitza la pel·lícula que projecta Theo Bender: inocència, acció, amor, picaresa i humor. Tots els components del cinema mut amenitzats per les peripècies que passa Theo Bender per projectar la pel·lícula. Aquí els barrets també tornen a ser protagonistes.

S'acaba l'espectacle. Altre cop la gent torna a aplaudir al pianista. L'ovació es fa més llarga que les altres. El mestre Joan Pineda saluda abaixant l'espatlla amb gran elegància. Tot això sembla d'una altra època, però que bonic que és :) M'aixeco i després de fixar-me amb la morena d'ulleres de pasta de la fila del davant penso en la frase del vell: "Avui s'ha perdut la qualitat humana". Potser el que més s'ha perdut és la qualitat.

Això s'ha acabat...

L'any i mig estudiant periodisme s'ha acabat. Se'ns dubte ha estat un dels millors moments de la meva vida.

A vegades mil imatges valen més que mil paraules, així que què millor per il·lustar-ho que aquest vídeo de l'Anna Casasayas.

Gràcies Anna!

L'àguila del Garraf

Avui me'n vaig a dormir amb aquesta imatge:



Bona nit àguila, espero que cuidis del teu ou ;)

(Vídeo WebCam extret de la web de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona)

Barraquisme milionari

Slumdog Millionarie ha estat la gran triomfadora dels Oscar. S'ha endut fins a vuit estatuetes, entre les quals les de millor pel·lícula i millor director. El film del realitzador Danny Boyle fa un retrat de la Índia més contemporània a través d'una història de personatges de carn i òssos. El Mumbai del cineasta britànic és curiosament molt més real que el de la majoria de guions adulterats de Bollywood. Les barraques amagades per la indústria cinematogràfica del país asiàtic es mostren aquí en tot el seu esplendor, al costat de les xarxes mafioses i la policia corrupta.

No és la millor carta de presentació per un país que aspira a competir amb les grans economies mundials, però és molt més real que la Índia idíl·lica dels gran palaus, el ioga o les noves tecnologies. Slumdog Millionarie és la història d'un horfe criat als suburbis de les grans ciutats. Malgrat la seva aparent incultura aconseguirà arribar a la gran final del concurs "Qui vol ser milionari?". Però per demostrar que no ha fet trampes haurà d'explicar a la policia la biografia de la seva vida.

Slumdog Millionaire és una petita història de la Índia més contemporània a través de les peripècies del seu protagonista. Malgrat la cruesa d'alguns passatges, el format de conte que adopta Boyle aconsegueix captivar al públic durant tota la pel·lícula. Al film es reflecteixen les arrels d'alguns dels problemes del país, com els atacs de grups hindús integristes contra la comunitat musulmana a principis dels anys noranta. Una realitat que només ens arriba quan es produeixen atemptats d'islamistes radicals contra interessos occidentals, però que obvia els morts que es produeixen la resta de l'any, sobretot entre la població musulmana.

Malgrat la qualitat de la pel·lícula, a Slumdog Millionaire tampoc hi falten alguns dels components més típics de Hollywood. També s'hi pot trobar alguna picada d'ullet al Bollywood més musical, però tot això en una història carregada de substància que es pot permetre aquestes petites llicències. Al cap i a la fi, per arribar a Hollywood no n'hi ha prou amb una bona pel·lícula.