L'obra Gang Bang continua aixecant polèmica després d'una setmana de la seva estrena al Teatre Nacional de Catalunya. Ahir al vespre dos espontanis van irrompre amb violència enmig de la representació cridant “Viva cristo rey, viva los sacerdotes de cristo”. Els qui érem presents a la sala estàvem tan ficats en el paper que ens va costar adonar-nos que allò no formava part del text original, sinó que era un atemptat més a la llibertat d'expressió. Després d'una aturada tècnica de cinc minuts perquè els actors i el públic ens recuperéssim d'aquell ensurt, l'obra va continuar amb aparent normalitat.
Però més enllà de la polèmica, Gang Bang és una obra que destil·la una gran qualitat artística. No només és un text incòmode per l'església, també ho és per la política o institucions tan insignes del nostre país com el Barça o la Moreneta. Les imatges i alguns dels diàlegs que han generat més polèmica són només l'embolcall de l'obra, el context. El que amaga Gang Bang només es pot veure anant al teatre. L'obra de Josep Maria Miró és una crítica àcida a una societat en crisi. Una obra que despulla la hipocresia dels poders que fins ara han remenat les cireres. I aquí no hi ha ningú que en surti indemne, ni tan sols la moral del propi espectador. I Miró no transmet aquest missatge amb grans proclames o manifestos, només ho deixa anar en un text implícit que s'ha d'escoltar fugint de tot prejudici.Gang Bang és una obra per veure-la sense jutjar, simplement com qui veu passar l'autobús, intentant tancar els ulls i fugint de tota la polèmica que ha envoltat l'obra. I el gran repartiment d'actors i actrius amb qui compta el director Josep Maria Miró aconsegueix precisament això, que l'espectador arribi al fons de la història més enllà de les etiquetes. Fins i tot en moments tan difícils com després d'un atemptat a un dels pilars històrics de la llibertat d'expressió d'ahir i d'avui: el teatre.
