La Talaia

Gang Bang, més enllà de la polèmica

2011-04-01T13:27:00.004+02:00

L'autor adverteix que alguns termes utilitzats en aquest article poden ferir la sensibilitat del lector

L'obra Gang Bang continua aixecant polèmica després d'una setmana de la seva estrena al Teatre Nacional de Catalunya. Ahir al vespre dos espontanis van irrompre amb violència enmig de la representació cridant “Viva cristo rey, viva los sacerdotes de cristo”. Els qui érem presents a la sala estàvem tan ficats en el paper que ens va costar adonar-nos que allò no formava part del text original, sinó que era un atemptat més a la llibertat d'expressió. Després d'una aturada tècnica de cinc minuts perquè els actors i el públic ens recuperéssim d'aquell ensurt, l'obra va continuar amb aparent normalitat.

Però més enllà de la polèmica, Gang Bang és una obra que destil·la una gran qualitat artística. No només és un text incòmode per l'església, també ho és per la política o institucions tan insignes del nostre país com el Barça o la Moreneta. Les imatges i alguns dels diàlegs que han generat més polèmica són només l'embolcall de l'obra, el context. El que amaga Gang Bang només es pot veure anant al teatre. L'obra de Josep Maria Miró és una crítica àcida a una societat en crisi. Una obra que despulla la hipocresia dels poders que fins ara han remenat les cireres. I aquí no hi ha ningú que en surti indemne, ni tan sols la moral del propi espectador. I Miró no transmet aquest missatge amb grans proclames o manifestos, només ho deixa anar en un text implícit que s'ha d'escoltar fugint de tot prejudici.

Gang Bang és una obra per veure-la sense jutjar, simplement com qui veu passar l'autobús, intentant tancar els ulls i fugint de tota la polèmica que ha envoltat l'obra. I el gran repartiment d'actors i actrius amb qui compta el director Josep Maria Miró aconsegueix precisament això, que l'espectador arribi al fons de la història més enllà de les etiquetes. Fins i tot en moments tan difícils com després d'un atemptat a un dels pilars històrics de la llibertat d'expressió d'ahir i d'avui: el teatre.

Art del no-res

2010-10-22T16:24:00.004+02:00

A l'espera de saber què s'hi construirà al número 95 del carrer Ciutat Granada, hi ha qui ja va trobar-hi una solució provisional ;)

La meva primera pilota en 3D Studio Max

2010-05-16T10:57:00.002+02:00

Aquest és un dels exercicis que he fet al curs de 3D Studio Max ;)

L'aneguet de goma

2010-05-01T01:14:00.003+02:00

Aquest és el meu primer aneguet de goma fet al curs de 3D Studio Max. Tot va començar amb una caixa ;)

El Parc Güell es tenyeix de blanc

2010-03-09T00:23:00.003+01:00

El 8 de març de 2010 es recordarà per l'espectacular nevada que ha caigut sobre Barcelona. Les càmeres d'ESCOtv s'han desplaçat al Parc Güell per recollir aquest moment històric ;)

Leonard Cohen guareix el Sant Jordi amb la seva música

2009-09-22T03:05:00.032+02:00

El concert de Leonard Cohen a Barcelona havia generat molta expectació els últims dies. Després del tall de digestió que va obligar al cantant a suspendre el concert de València, el públic del Palau Sant Jordi esperava impacient per comprovar l'estat de salut de l'autor de "Suzanne". Però Cohen ha saltat a l'escenari amb més energia que mai, i ovacionat amb forts aplaudiments ja abans de començar a parafrasejar els primers versos de "Dance Me To The End of Love". Potser la gent respirava alleujada veient un Cohen somrient i en forma. Potser d'altres pensàvem que aquesta seria l'última oportunitat que tindríem de veure el poeta dalt d'un escenari i no ens volíem perdre ni un sol instant d'aquesta nit màgica.

Cohen és tot un senyor, i a la ciutat dels prodigis ha demostrat un cop més que la senzillesa no està renyida amb la qualitat i les emocions. La seva veu trencada, lluny de restar-li virtuositat, fa que les seves cançons guanyin en tendresa i recolliment. Els arranjaments de Xavier Mas a la guitarra també afegeixen als temes del cantant canadenc un toc personal que ha fet aixecar els aplaudiments del públic en més d'una ocasió. El solo de "The Gipsy's Wife" ha estat un dels moments de més lluïment del músic aragonès resident a Barcelona, juntament amb la intro de "Who by Fire".

Durant tres hores de concert Cohen ha fet un repàs a tota la seva carrera. Això sí, s'ha permès una pausa de menys de mitja hora que uns quants hem aprofitat per refrescar la gola amb una cervesa ben fresca. La segona part ha començat més relaxada, però amb alguns dels millors regals encara per encetar en el 75è aniversari de Cohen. Sentir en directe l'himne "Hallelujah" guarnit amb les veus de Sharon Robinson i les Webb Sisters és un dels tresors més grans que es pot guardar al bagul dels records.

Quan el concert arribava a la seva recta final, una part del públic que seia a les grades hem pres la pista al ritme de "First We Take Mahanhattan". A partir d'aquest moment la gent s'ha acabat de despentinar i alguns hem començat a ballar les cançons i a aplaudir al ritme de la música. Al concert d'aniversari de Cohen no hi podia faltar res, ni tan sols aquest toc de rauxa que també forma part de l'univers i la vida de l'autor canadenc. Després la calma ha tornat al Sant Jordi, però no sense abans guarir una part de les nostres ànimes: "Ain't No Cure For Love".

Foto: EFE

El crim de Chicago

2009-03-26T22:12:00.025+01:00

Aquest dies la comèdia americana no té aturador. Avui a la Filmoteca el tret de gràcia ha estat per Chicago, un film del 1927 dirigit per Frank Urson i produït per Cecil B. DeMille. S'apaguen els llums a la sala però en resta un a sobre el piano, el que guia la partitura del mestre Joan Pineda. Al principi ell és el protagonista, però al cap d'uns minuts música i imatges s'uneixen en un sol tot.

Chicago, anys 20!!! Altre cop trobem el noi càndid, Amos Hart, però aquest cop enamorat bojament d'una femme fatale. Roxie Hart és la dona que enganya al seu marit i es convertirà de la nit al dia en portada de tots els diaris després de matar al seu amant. Tot i així el seu espòs farà el que sigui per defensar-la davant dels tribunals. L'actriu Phyllis Haver i l'actor Victor Varconi donen vida a aquest peculiar matrimoni.

Roxie Hart primer s'enfonsa quan veu el destí que li espera, morir a la forca com una vil assassina. Però aviat un periodista li donarà la clau de la seva història. La seva preciosa cara la pot salvar de la condemna. Només ha d'acceptar la seva nova condició. Es convertirà en l'heroïna de la ciutat de les pistoles. Omplirà columnes senceres a la premsa. La seva fotografia rodarà per les mans de tota la gent, multiplicant-se per cent, per mil, per centenars de milers de diaris venuts cada dia.

El que ha començat com un mer crim es converteix en un espectacle del que tothom intentarà treure el seu tros de pastís, l'advocat amb els seus sucosos honoraris i la premsa groga amb les seves tirades. Totes la noies voldran ser Roxie Hart i els homes somiaran amb el cos de la rossa dels rínxols d'or.

Però al final l'èxit efímer passa factura. Les glorioses pàgines dels diaris acaben llençades al terra, engroguint-se encara més del que ja ho eren de bon principi. Roxie Hart aconsegueix l'absolució però ara la seva història ja no és notícia. El seu lloc l'ocupa Velma, la nova reina de les pistoles, també jutjada per un crim passional. Un nou reclam per la premsa sensacionalista, més carnassa per vendre diaris.

Crònica des de la deixalleria

2009-03-25T13:56:00.004+01:00

Des de fa dos mesos la premsa groga ha trobat un bon filó informatiu amb la desaparició d'una jove sevillana de 17 anys. Aquests darrers dies el cas ha agafat un color encara més escabrós amb la recerca del cos de la noia en un abocador. És l'escenari que més els hi escau a alguns mitjans de comunicació que aprofiten una tragèdia com aquesta per liderar audiències. Fins i tot podrien traslladar allà alguns dels seus platós per transmetre la crònica en el més rigorós directe.

Aprofitar un cas com aquest per omplir hores i hores de programa sense aportar res que no sigui el morbo fàcil és, com a mínim, una baixesa humana. Que els familiars de la víctima vulguin la cadena perpètua pels presumptes assassins de la seva filla és perfectament comprensible. El que ho és menys és que s'aprofiti l'avinentesa per promoure una campanya de recollida de signatures per canviar la legislació. No és pot canviar la llei per un sol cas ni tampoc es pot legislar amb la ira, per molt comprensible que sigui aquest sentiment davant d'una situació així.

Casos com el de la jove Marta fan sortir a la llum els instints més baixos de la professió periodística. Afortunadament hi ha excepcions, però malament si el que hauria de ser normal acaba sent una espècie en perill d'extinció. Tot sigui per l'audiència.

La vida dins del cinema

2009-03-24T21:39:00.025+01:00

La Filmoteca ha començat aquesta setmana el cicle 100 comèdies. Com no podia ser d'una altra manera, les primeres pel·lícules que obren la mostra són les de l'època muda". Poder tornar a veure aquestes joies del cinema amb l'acompanyament al piano del mestre Joan Pineda és un luxe com n'hi ha pocs. Abans de començar la sessió un vell dels habituals comenta a una dona que avui s'ha perdut la qualitat humana. S'apaguen els llums i comença a sonar la música en directe, al mateix ritme que les imatges.

El primer film dura menys de cinc minuts. És Those Aufull Hats (Aquells horribles barrets), del director David Wark Grifith. El realitzador d'Intol·lerància fa un breu retrat de les inconveniències que hom pot trobar-se quan va al cinema. Tot això en el context dels Estats Units de 1909, quan les senyoretes portaven uns fastuosos barrets que alcaven la seva figura mig metre (Avui encara es troben especimens d'aquesta mena, com un cop que vaig anar a la Filmoteca i se'm va posar davant un pelusa de l'estil Maradona o The Jackson Five). Acaba la pel·lícula amb aplaudiments pel pianista i passem a la següent.

Ara és el torn de Movie Night (Sessió de nit), dirigida per Lewis R. Foster i protagonitzada pel còmic Charley Chase. Aquesta film del 1929 et fa passar una bona estona davant de la pantalla. El tema principal torna a ser les peripècies que un pot arribar a passar en una sala de cinema. Aquí el director torna a jugar amb la doble dimensió del setè art, del públic que veu una pel·lícula quan són, al mateix temps, protagonistes d'un altre film que veiem nosaltres.

La tercera peça de la nit és His Nibs (Sa il·lustríssima), de Gregory La Caba i interpretada pel polifacètic Charles "Chic" Sale. Aquest actor arriba a encarnar fins a set personatges diferents, cadascún amb les seves particularitats, els seus defectes i les seves virtuts. Theo Bender és un vell projeccionista tan atrotinat com el minúscul habitacle on treballa. Des d'allà dirigeix el seu particular espectacle, més aprop d'una joguina de fira que del glamourós Hollywood amb què s'acabaria convertint el cinema. Wally Craw és el noi càndid que protagonitza la pel·lícula que projecta Theo Bender: inocència, acció, amor, picaresa i humor. Tots els components del cinema mut amenitzats per les peripècies que passa Theo Bender per projectar la pel·lícula. Aquí els barrets també tornen a ser protagonistes.

S'acaba l'espectacle. Altre cop la gent torna a aplaudir al pianista. L'ovació es fa més llarga que les altres. El mestre Joan Pineda saluda abaixant l'espatlla amb gran elegància. Tot això sembla d'una altra època, però que bonic que és :) M'aixeco i després de fixar-me amb la morena d'ulleres de pasta de la fila del davant penso en la frase del vell: "Avui s'ha perdut la qualitat humana". Potser el que més s'ha perdut és la qualitat.

Això s'ha acabat...

2009-03-18T22:44:00.004+01:00

L'any i mig estudiant periodisme s'ha acabat. Se'ns dubte ha estat un dels millors moments de la meva vida.

A vegades mil imatges valen més que mil paraules, així que què millor per il·lustar-ho que aquest vídeo de l'Anna Casasayas.

Gràcies Anna!

L'àguila del Garraf

2009-02-26T00:35:00.003+01:00

Avui me'n vaig a dormir amb aquesta imatge:

&amp;lt;br&amp;gt; &amp;lt;p&amp;gt;El seu navegador no suporta iframes.&amp;lt;/p&amp;gt;&amp;lt;br&amp;gt;

Bona nit àguila, espero que cuidis del teu ou ;)

(Vídeo WebCam extret de la web de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona)

Barraquisme milionari

2009-02-24T01:38:00.023+01:00

Slumdog Millionarie ha estat la gran triomfadora dels Oscar. S'ha endut fins a vuit estatuetes, entre les quals les de millor pel·lícula i millor director. El film del realitzador Danny Boyle fa un retrat de la Índia més contemporània a través d'una història de personatges de carn i òssos. El Mumbai del cineasta britànic és curiosament molt més real que el de la majoria de guions adulterats de Bollywood. Les barraques amagades per la indústria cinematogràfica del país asiàtic es mostren aquí en tot el seu esplendor, al costat de les xarxes mafioses i la policia corrupta.

No és la millor carta de presentació per un país que aspira a competir amb les grans economies mundials, però és molt més real que la Índia idíl·lica dels gran palaus, el ioga o les noves tecnologies. Slumdog Millionarie és la història d'un horfe criat als suburbis de les grans ciutats. Malgrat la seva aparent incultura aconseguirà arribar a la gran final del concurs "Qui vol ser milionari?". Però per demostrar que no ha fet trampes haurà d'explicar a la policia la biografia de la seva vida.

Slumdog Millionaire és una petita història de la Índia més contemporània a través de les peripècies del seu protagonista. Malgrat la cruesa d'alguns passatges, el format de conte que adopta Boyle aconsegueix captivar al públic durant tota la pel·lícula. Al film es reflecteixen les arrels d'alguns dels problemes del país, com els atacs de grups hindús integristes contra la comunitat musulmana a principis dels anys noranta. Una realitat que només ens arriba quan es produeixen atemptats d'islamistes radicals contra interessos occidentals, però que obvia els morts que es produeixen la resta de l'any, sobretot entre la població musulmana.

Malgrat la qualitat de la pel·lícula, a Slumdog Millionaire tampoc hi falten alguns dels components més típics de Hollywood. També s'hi pot trobar alguna picada d'ullet al Bollywood més musical, però tot això en una història carregada de substància que es pot permetre aquestes petites llicències. Al cap i a la fi, per arribar a Hollywood no n'hi ha prou amb una bona pel·lícula.

Diari d'una palestina a Gaza

2009-01-03T17:33:00.003+01:00

Des d'aquest enllaç es pot seguir el Diari de Fida Qishta, una dona palestina que treballa com a productora televisiva freelance. Relata en primera persona com viu el setge d'Israel sobre Gaza des de la població de Rafah, al sud d'aquest territori.

Foto de Reuters baixada des del 3cat24. Funeral de Lama Hamdan, un dels més de 440 morts que ha deixat la darrera ofensiva militar d'Israel sobre Gaza.

De la Plaça Sanllehy a Can Masdeu en BTT

2008-12-09T01:31:00.002+01:00

Aquesta és primera ruta que he creat amb el Google Maps. És un circuit ideal per fer en Mountain Bike que permet carenar una part de Collserola sortint des de la part alta de Gràcia. En total són 16,30 quilòmetres gairebé tots per camí de terra, excepte els tres primers quilòmetres fins arribar al Pla de les Maduixeres. A un ritme tranquil es fa en unes dos hores i mitja.

Mostra un mapa més gran

L'11 de setembre de George Bush

2008-09-03T22:36:00.017+02:00

"Vivim en un món perillós. Necessitem un president que entengui les lliçons de l'11 de setembre de 2001. Per protegir Amèrica hem d'estar alerta, aturar els atacs abans de que passin i no esperar que ens copegin una altra vegada. L'home que necessitem és John McCain."

El president dels Estats Units, George W. Bush, pronunciava aquestes paraules per elogiar per videoconferència el seu candidat durant la convenció republicana. D'aquí uns dies farà set anys d'aquells fets que van trastocar la història del món occidental. Dos avions es van estavellar contra les torres bessones. Hores després el gran símbol de l'economia capitalista queia a terra deixant a les seves esquenes milers de morts. Un altre aeroplà es va estavellar contra el pentàgon i un quart va caure a camp obert a Pennsilvània.

El cap d'estat nord-americà va tenir l'oportunitat de triar. Podia reunir-se amb els mandataris de la resta de països per buscar una resposta conjunta, a través d'organismes com la ONU o el Tribunal Penal Internacional. Però va decidir començar la seva guerra particular contra el terrorisme. Un conflicte bèl·lic que ha augmentat la sensació d'inseguretat al món i, en especial, als Estats Units. Avui ningú se sent més protegit, malgrat l'augment dels controls i la multiplicació de mesures antiterroristes a diversos països.

Les xifres oficials parlen de 2.973 morts arrel d'aquells atemptats, a més dels 19 segrestadors. La guerra que aleshores va començar Bush contra l'Afganistan i després contra l'Iraq ja ha deixat centenars de milers de morts, la gran majoria població civil. La presó de Guantánamo i totes les persones torturades i desaparegudes a la seves instal·lacions també han estat una de les conseqüències nefastes de la decisió de Bush.

Un amic em va comentar fa temps que la gent s'havia mig trastocat després de l'11-s. Que en molts casos no n'érem conscients, però que allò havia canviat el caràcter de les generacions que ho vam viure i les que ens estan precedint. A casa nostra, els atemptats de l'11-m encara haurien afavorit més aquesta nova visió del món. No sé fins a quin cert punt aquest amic tenia raó, però el que està clar és que el món que deixarà George W. Bush a la fi del seu mandat serà molt més insegur que el que es va trobar quan va arribar a la presidència. Tantes mesures de seguretat i despesa militar només han servit per deixar un món pitjor del que hi havia fa uns anys, en molts casos a costa de la llibertat dels ciutadans. El fi no justifica els mitjans, però en aquest cas no s'ha aconseguit ni una cosa ni l'altra.

Caldrà veure si el canvi de presidència als Estats Units suposa un nou model de relacions internacionals amb la resta de països. Ni tan sols el mateix John McCain aprova algunes de les mesures que va prendre Bush. És clar que, en campanya, és més fàcil adoptar posicions més favorables a la majoria de l'electorat. Molts veuen en Barak Obama la gran esperança del poble nord-americà. De moment és només això, una esperança per alguns, com ho era Zapatero després de l'era Aznar. Ja sabem què va passar amb algunes de les promeses de ZP, caldrà veure on aniran a parar les d'Obama si arriba a la presidència.

De tota manera, el futur mundial no depèn només del que passi als Estats Units. Els tics totalitaristes s'extenen arreu, i allà on hi hagi arsenals nuclears o de qualsevol altra mena el perill potencial de que exploti el món continuarà existint. Quan això passi només ens quedarà la recepta dels Dr. Calypso: "abans de que peti el món, em fumaré uns quants petes". Al costat de la radioactivitat, poc importaran aleshores les conseqüències del THC sobre la nostra salut.

Foto 1. George Bush s'adreça a la Convenció Republicana de Minneasotta per videoconferència. Font: New York Times.
Foto 2. Moment en què el segon avió impacta contra una de les torres bessones a Nova York.

El Congreso parla en anglès als catalans

2008-08-17T07:17:00.004+02:00

La web del "Congress" espanyol comença a posar-se les piles amb l'anglès i ja ha traduït una part dels seus continguts. Una de les novetats més destacades és que quan s'entra a la pàgina des d'un ordinador configurat en català la llengua per defecte és l'anglès. Sembla que José Bono ha renunciat de moment a oferir la web en la resta de llengües de l'estat, com són el català, el basc i el gallec. Mentrestant, ens haurem de conformar amb l'anglès. Ara només cal esperar a que també es tradueixi a la llengua anglosaxona l'emblemàtic discurs d'obertura de legislatura de Bono.

des del terrat

2008-07-15T18:39:00.003+02:00

Avui he descobert el nou blog des del terrat . Va néixer el 17 de març i, malgrat la seva curta vida, ja té alguns post molt interessants. L'últim és una entrevista a Vicent Partal, on el director de Vilaweb explica la seva visió sobre els portals digitals i com evolucionaran amb la irrupció del vídeo online. Felicitats a Martí Benach pel seu blog.

Margot at the wedding

2008-07-08T00:59:00.010+02:00

Margot at the wedding és el retrat d'una generació en crisi que no s'ha sabut trobar en el present que li ha tocat viure. El director Noah Baumbach construeix el retrobament de dues germanes que fa anys que no es parlen. Una generació a cavall entre els 70 i els 80 que ha deixat el millor de les seves vides en un passat de sexe, drogues i rock'n roll. Al costat d'aquestes dones conviu la nova generació del segle XXI, la dels seus fills, que viuen a l'expectativa del despertar de l'adolescència.

Nicole Kidman interpreta Margot Zeller, una escriptora que s'inspira en el passat turbulent de la seva familília per construir els seus relats. Aquesta polifacètica actriu demostra, un cop més, la seva capacitat d'interpretar múltiples registres. Ella és l'eix de tota la història, una dona que ha pogut sobreviure a la seva joventut convertint l'escriptura en la seva vàlvula d'escapament. L'amor pel seu fill també forma part d'aquest fràgil equilibri que corre el risc de trencar-se en qualsevol moment.

Jennifer Jason Leigh és la germana dèbil. La Pauline que ha fracassat tant en el plànol sentimental com el professional. El caràcter dominador de Margot evita que s'enfonsi però també és la llosa que l'impedeix de valdre's per ella mateixa. L'imminent enllaç amb Malcolm (Jack Black) serà l'excusa per retrobar-se amb la seva germana però també un nou motiu de conflicte.

Noah Baumbach també fa un bon treball amb els actors més joves. Claude, el fill de Margot, és un adolescent que encara no ha trobat el seu espai perquè no ha tingut l'oportunitat de buscar-lo. És, possiblement, l'únic del que Margot se sent plenament satisfeta, però també un noi sobreprotegit per una mare que no el vol veure créixer. Interpretat per Zane Pais, aquest film és el debut d'aquest jove prometedor.

El realitzador d'Una història de Brooklyn és un gran creador d'històries humanes. Sense valer-se de recursos cinematogràfics com el flash-back, Baumbach és capaç de construir personatges a cavall entre el passat, el present i el futur. Les mirades transmeten sensacions, envejes, gelosia, amor i odi. Els ambients i els objectes estan impregnats del què van ser en el seu temps i el que representen en l'univers mental de les dues germanes. Una naturalesa viva sobre una esperança morta.

Els 7 pecats de la memòria

2008-06-24T04:17:00.007+02:00

Des de fa anys intento seguir el programa Redes, d'Eduard Punset. És una tasca farrogossa, perquè l'han canviat de dia i horari diverses vegades. A més, el fan a altes hores de la matinada i és difícil veure'l sense que et superi la son.

Una de les novetats d'aquesta temporada és que pengen els programes a internet un cop emesos. A més, també han fet un format més curt, només de mitja hora, on combinen l'entrevista amb el reportatge. Aquest diumenge van emetre un programa sobre la memòria. M'anava dormint mentre el veia, però avui he pogut tornar-lo a mirar per internet i sense son.

És una interessant entrevista d'Eduard Punset a Daniel Schachter. Aquest psicòleg és autor del llibre Los siete pecados de la memoria. Segons els seus estudis cada record no s'emmagatzema en un sol lloc del cervell, sinó que es disgrega en diverses parts. Quan recordem es torna a reconstruir en una sola unitat, però aquest procés comporta algunes distorsions de la memòria. És una reflexió molt interessant per aprendre a relativitzar la informació que es recull d'un testimoni i el seu punt de vista. Podeu seguir tota l'entrevista des d'aquest vídeo.

Aprofito aquest post per llençar un missatge d'ànims a Eduard Punset. Estic segur que amb la seva tenacitat aconseguirà superar el seu estat de salut actual. És admirable que amb una situació aixó segueixi treballant amb la mateixa intensitat. Bona feina!!!

Entrevista de Mònica Terribas a Joaquim Maria Puyal

2008-06-20T23:59:00.005+02:00

Veient els vídeos on es repassen els 1.150 programes de la Nit al Dia m'ha picat la curiositat de tornar a veure sencera l'entrevista que Mònica Terribas va fer a Joaquim Maria Puyal fa tres anys i mig. Us recomano que la mireu quan tingueu 45 minuts per davant. Tota una lliçó de què és el periodisme, i sense alliçonar. Seria una gran notícia que Puyal tornés a la tele. Recordo La vida en un xip i Un tomb per la vida com uns dels millors programes que he vist en els 25 anys de TV3.

Temps i llibertat

2008-06-17T22:38:00.010+02:00

Els ministres de treball de la Unió Europea van aprovar el 10 de juny una directiva per ampliar la setmana laboral a 65 hores. L’acord es sotmetrà a una segona lectura al Parlament Europeu, que té el poder de decisió sobre la matèria. Des d’aleshores les protestes s’han multiplicat des dels sindicats i alguns països reticents a la reforma.

Cap dels representants dels vint-i-set va votar en contra de la directiva, però Espanya i quatre estats més es van abstenir. A l’altra banda, el Regne Unit encapçala els països partidaris d’una major “flexibilització”. També compta amb el suport de França i Itàlia, malgrat que en altres debats havien mostrat les seves reserves al text.

La Directiva estableix les 48 hores com a norma general, però permet ampliar-les fins a 60 si s’arriba a un acord individual entre empresari i treballador. En el cas de les guàrdies mèdiques la prolongació pot arribar a les 65 hores. Fins i tot es pot superar aquest llindar si hi ha pacte entre els interlocutors socials o ho estableix el conveni col•lectiu.

Els partidaris de la proposta al·leguen que contempla una sèrie de garanties perquè el treballador accepti el canvi voluntari, i no s'hi vegi forçat per por a l'acomiadament. L’empresari hauria d’obtenir un consentiment per escrit del treballador per ampliar la setmana de treball més enllà de les 48 hores. El permís no seria superior a un any però amb possibilitat de renovació. L’acord no es podria signar al moment de la contractació ni durant les quatre setmanes següents.

Segons el Portaveu d’Avalot-Joves de la UGT de Catalunya, Chakir El Homrani, aquestes mesures no garanteixen la llibertat d’elecció del treballador, ja que al ser un pacte individual la seva posició és de debilitat respecte l'empresa. El Homrani considera que la directiva posa en entredit “la lluita històrica del sindicalisme per aconseguir la jornada laboral de vuit hores” i no té sentit que es proposi “en ple segle XXI”. Per Avalot el que cal és “una bona distribució de les jornades i no la seva ampliació, ja que, a més, això pot acabar generant més atur”.

Avui França ha viscut una jornada de vaga contra la modificació de la setmana de 35 hores que vol fer Sarkozy. Mentre els treballadors d’aquest país reclamen conservar un dret aconseguit a principis del segle XXI, des d’Europa es proposa tornar a jornades més pròpies del segle XIX.

En cas que s’aprovés la mesura europea no suposaria que la majoria de treballadors passin de treballar un màxim de 48 hores a 60 immediatament. Però obre les portes a una concepció del sistema laboral que limita en excés el temps lliure. Dedicar hores a la formació, el creixement personal, la família o les relacions socials juga a favor del treball. Restringir aquestes activitats d’enriquiment personal pot anar en contra de l’empresa, entesa com una de les seves accepcions del diccionari segons l’IEC: “Allò que hom emprèn, designi que es posa en execució”. O bé com a derivat d’”emprenedor”.

La formació personal o en el lleure genera una riquesa social que acaba revertint en qualsevol negoci. Fins i tot, alguns projectes que neixen a l’àmbit associatiu acaben derivant en iniciatives a la petita i mitjana empresa. Jordi Solé i Aleu, autor del llibre Participació juvenil. Capital social de futur: associacionisme, formació i treball, afirma que “les capacitats relacionals i de lideratge que s’aprenen al món associatiu es transformen en coneixement adquirit aplicable al món empresarial”. Segons Solé “el treball en equip i la capacitat negociadora són aptituds que han guanyat importància a l’àmbit laboral, quan són un dels eixos del teixit associatiu”.

Amb el segle XXI ha començat l’Era del coneixement. L’accés a la informació i la capacitat de seleccionar-la són els grans reptes que estem afrontant. Al Paleolític vam haver de dominar la caça i al Neolític l’agricultura i la ramaderia. Ara toca dominar la informació. No per controlar-la, sinó per posar-la al servei de la qualitat de vida. A diferència dels nostres avantpassats no en depèn la nostra supervivència, però sí el progrés social. Ampliar la jornada laboral suposa un retrocés en aquest propòsit, perquè implica treure temps al treballador per decidir a on dedica els seus esforços personals.

Suposa tornar a concepcions paternalistes: “Tu no estàs capacitat per escollir sobre el teu temps. Deixa que nosaltres escollim per tu”. I això passa en un moment en què el temps s’ha convertit en un dels béns més preuats. Estem guanyant la batalla a l’espai i a les distàncies, però ens falten estones per reflexionar i per pensar. Una ment esgotada després de 13 hores de treball ho té molt més difícil per llegir, veure una bona pel·lícula o divertir-se durant el poc temps que li resta.

A la societat de la informació tenir la ment clara és fonamental per garantir un bon nivell de concentració i agilitat. I això s’aconsegueix amb un equilibri entre el treball, l’oci i la satisfacció de les necessitats biològiques. Una bona dieta i dormir les hores precises són factors determinants per aconseguir nivells òptims de productivitat. Si s’hi suma un bon ús del temps lliure els resultats són espectaculars. Sempre i quan es disposi de temps i de llibertat, és clar.

Fotos:
1) Fotograma de la pel·lícula Temps Moderns (1936), dirigida i protagonitzada per Charles Chaplin.
2) Manifestació d'avui a Perpinyà contra la modificació de la setmana de 35 hores. Extreta de Vilaweb.
3) Ordinador portàtil de l'empresa HP, extret de la web Tiger Direct News.

Portades grogues

2008-06-13T04:02:00.007+02:00

El País, El Mundo i l'ABC ahir van coincidir a les seves portades. Els tres diaris mostraven la cara més crua de la vaga de transportistes: l'incendi i les cremades greus que va patir un transportista. Tots mostraven el cos del conductor nu després de patir l'impacte de les flames. La imatge és esfereïdora. A Catalunya, únicament El Periódico es va atrevir a exhibir la mateixa imatge, amb el cos igualment despullat però sense les flames de fons i ja apunt de ser atès pels serveis mèdics.

La primera pregunta que un es pot fer és "Per què?". Quina necessitat hi ha d'oferir una imatge espectacular com aquesta, quan suposa un atac tan flagrant a la dignitat de la persona. Evidentment, l'agressió més gran que va patir el camioner Juan Carlos Páez va ser la dels individus que van incendiar el seu vehicle amb ell dins. També és obvi que la premsa ha d'informar d'això. Però fer-ho incendiant les portades no és la millor manera de tractar un tema tan delicat.

Tant la Vanguardia com l'AVUI van optar per mostrar fotos de l'aturada de camions a la carretera. La Razón ho va resoldre a cop de porra, amb imatges de la policia intervenint contra un piquet. El Punt va fer un collage de tot plegat, però sense mostar el camioner cremat. El Público ho va arreglar amb la foto d'un guàrdia civil pujant a un camió i el titular "El Gobierno toma el mando".

El que es veu clarament és que amb un tema com aquest la premsa també pren partit. Intenta jugar amb la sensibilitat dels ciutadans per fer penetrar el seu discurs. El que és difícil demostrar és quina intencionalitat hi ha darrere. Denunciar un atemptat contra l'ésser humà? Escarmentar els vaguistes perquè tornin a la seva feina? Morbo per vendre més? Justificar la mà dura?

La vaga de transportistes és un problema que s'ha de contextualitzar. Analitzar bé les seves causes. Veure quines conseqüències pot tenir una escalada del preu del petroli. S'ha creat un dependència massa gran d'aquesta font d'energia, i el dia que comencin a esgotar-se les reserves les conseqüències seran fatals si no s'ha buscat una alternativa. Si no es té en compte tot això i no es té la voluntat d'informar els ciutadans, la premsa enlloc de prestar un servei esdevé un instrument agitador al servei del millor postor.

Imatge extreta de la web El Kiosko

Si te'n vas

2008-06-08T04:04:00.007+02:00

Si te'n vas,
fes-ho perquè ja ho tens clar.
Sense por, ni rancor.
Sense dubtes ni dolor,
sense trampa ni traïció.
Fes-ho perquè tens algú millor.

No sé com explicar-te perquè,
no sé què va aturar-me però sé
que et pot passar a tu
allò que creies perdut
ho tenies dins i surt
ningú no s'ho havia endut.

Digue-ho ja d'un cop
o no tornis més,
aquesta vegada resistiré.
Però no em facis boig esperant una paraula,
pren la decisió és el moment.

Deixa'm sense por ni remordiments.
Deixa'm perquè jo hagués fet el mateix.
Que no hi ha culpable si vas enamorar-te.
Sé que vaig fallar-te i ara em toca pagar a mi.

No ho entenc, ens trobem per tot arreu.
És casual i pervers però em resulta tan estrany,
no puc viure allà on ets tu
i no es cap qüestió d'orgull.

Escric per no tornar a fallar-te,
estàs apunt d'equivocar-te. Com dir
que no tot es perdut, el que sents no ho sap ningú
de vegades ni ho saps tu ho tenies dins i surt

Digue-ho ja d'un cop o no tornis més,
aquesta vegada resistiré...

Lletra i música: Lax'n Busto

Fer llufa

2008-06-04T22:33:00.006+02:00

Avui al migdia he tingut l'oportunitat d'escoltar els primers 20 minuts de laSexta Noticias. Dues "informacions" dels titulars m'han sorprès. Una estat l'anunci de la possible mort de Rodolfo Chiquilicuatre. L'altra, l'elecció de Barak Obama com a president del Estats Units i el balanç dels seus primers mesos de mandat.

La Sexta ha fet un recorregut hipotètic sobre les mesures que hauria pres el primer president afroamericà d'Estats Units, des de la retirada de les tropes d'Iraq fins a la distensió de relacions amb Cuba. Tot això ho han presentat com si ja s'hagués produït, sense diferenciar aquest nou gènere de ficció enmig d'un informatiu. Un espectador fent zapping podria trobar-se, de cop i volta, enmig d'una nova dimensió imaginària un o dos anys endavant. No estic en contra d'aquest tipus de gèneres, però introduir-los enmig d'un informatiu i a la secció d'internacional només fa que crear confusió. Un programa així hauria d'estar degudament senyalitzat, de manera que l'espectador sabés en tot moment que s'està fent ficció i no realitat.

Però el colofó més gran de l'informatiu ha estat l'anunci de la possible defunció de Rodolfo Chiquilicuatre. I no en termes metafòrics, sinó presentant directament la seva tomba. A hores d'ara no crec que hi hagi ningú que no sàpiga qui és aquest personatge. Per tant, l'acudit és òbvi. Però col·locar-lo en un informatiu i, a sobre, en titular, és gairebé un insult a la intel·ligència humana. Un altre espectador despistat, que acabés d'aterrar a les Espanyes després d'un llarg viatge, també podria preguntar-se qui es aquest home amb tupè que acaba de passar a millor vida.

La hibridació de gèneres és un fenomen cada cop més habitual. El que abans succeïa només el dia dels Sants Innocents ara es reprodueix a diari a les cadenes més sensacionalistes. Està bé fer broma, però cada cosa al seu lloc. El que no pot ser és que els informatius acabin fent llufa.

Informació i Opinió

2008-06-02T10:00:00.007+02:00

El 28 de maig es va fer el judici contra Federico Jiménez Losantos per la demanda que Alberto Ruiz Gallardón li va interposar per injúries. Durant la vista el locutor de la COPE va afirmar que "a la ràdio és difícil separar informació i opinió" per justificar els insults que va proferir contra l'alcalde de Madrid.

Un dels principis bàsics del periodisme és diferenciar la informació de la interpretació i l'opinió. A Estats Units no separen entre gèneres interpretatius i argumentatius, i simplement distingeixen stories i comments. En canvi, a Europa es mantenen els tres gèneres. Pel cas és el mateix. Hi ha una frontera clara entre fets i hipòtesis, i els primers interessats a constatar-ho han de ser les persones individuals que cada dia miren la tele, escolten la ràdio o naveguen per internet. Programes com Telemonegal treballen en aquesta línia. Però els periodistes, com a professionals, també haurien de facilitar-los la feina. Si no ho fan pot ser per dues coses: incompetència o mala fe.

Quan ens arriba una informació és important preguntar-se si seria una prova vàlida en un judici. Si la resposta és que "no" és millor posar-la a la nevera i esperar a contrastar-la amb altres dades. El nostre cervell europeu hauria de tenir tres compartiments estancs que separessin informació, interpretació i opinió. Aquestes caixes poden tenir vasos comunicants, però sempre posant cada cosa al seu lloc. Els mitjans de comunicació també haurien de fer aquest exercici i aplicar-lo. Cada cop és més habitual trobar en un diari publicitat camuflada en forma de notícia. Un exemple d'això és la secció "Pantallas" del diari El País, que sovint promociona les sèries de la cadena Cuatro del mateix grup Prisa. Casos com aquests es troben cada dia a tots els mitjans de comunicació sense exclusió, independentment de la seva tendència ideològica.

El cas de la COPE és un dels més flagrants, però això no ens exclou a la resta de formar part d'un sistema on la veritat molts cops es manipula o s'amaga. A la pel·lícula Hotel Rwanda es posa de relleu el paper que va tenir una emissora de ràdio per encendre els ànims entre utus i tutsis. En una conferència vaig tenir ocasió de parlar amb un tutsi i em va dir que aquest fet estava ben tractat al film. Aquí encara estem lluny d'arribar a aquest extrem, però cada cop que es supera un escalafó hi estem més aprop. Parar, asseure's i reflexionar, per després tornar a aixecar-se, pot ser una bona manera de capgirar la situació.

Atemptat múltiple a Jaipur

2008-05-14T01:50:00.005+02:00

Fa unes hores han explotat set bombes a diversos punts turístics de la ciutat índia de Jaipur. Aquesta localitat és la capital del Rajasthan, província fronterera amb Paquistan. Les explosions han tingut lloc entre les 19:15 i les 19:45, hora local. De moment encara no s'ha determinat l'autoria de l'atemptat. Els enfrontaments a la zona fronterera entre l'Índia i el Paquistan són freqüents des de la divisió d'aquests dos països, tot i que es concentren més al nord, a la zona del Caixmir.

D'altra banda, l'Índia ha patit diversos atemptats les últimes dècades. El més important va ser el 12 de març de 1993, amb 15 explosions a Mumbai i 257 de morts, i que es va atribuir a grups musulmans. Prèviament, el desembre de 1992, hi havia hagut la destrucció de la Mesquita Babri per grups hinduistes. Els disturbis que es van succeir els dies següents van provocar milers de morts. Sudeku Mehta va novel·lar a Ciudad total, Bombay perdida y encontrada la fractura que va provocar aquests enfrontaments dins la màfia india, dividida des d'aleshores entre hinduistes i musulmans. L'any 2006 un altre atemptat en cadena l'11 de juliol de 2006 va provocar la mort de 185 persones.

L'atemptat d'avui a Jaipur ja suma a hores d'ara més de 50 morts. Caldrà esperar per veure a qui s'atribueix l'autoria i quines conseqüències té en el conflicte entre hindús i musulmans.

Diferents vares de mesurar

2008-05-05T20:53:00.008+02:00

Avui El Mundo publica en portada una notícia sota el titular Santa Cruz vota 'sí' a la autonomía desafiando a Evo. És curiós com aquest diari dóna credibilitat a un referèndum que el President de Bolívia, Evo Morales, ha qualificat d'"il·legal i anticonstitucional". Només fa uns mesos, el 29 de setembre de 2007, el mateix diari obria amb el gran titular Ibarretxe reta al estado al iniciar el camino ilegal hacia la secesión de España. Quin criteri utilitza el rotatiu de Pedro J. per donar legitimitat a una consulta i treure-la a l'altra?

En els dos casos es tracta de consultes que no tenen el vist-i-plau de l'estat. Però en el cas de Bolívia, que és l'única de les dues que fins ara s'ha celebrat, les autoritats i l'oposició discrepen dels resultats. Mentre Evo Morales afirma que només el 25 per cent de la població de Santa Cruz va votar, l'oposició situa la participació en el 80 per cent. Donar credibilitat a una o altra postura seria com atorgar valor democràtic als resultats de qualsevol enquesta. Les imatges que han sortit a la televisió demostren com les urnes es van anar passejant pel carrer en diverses rues, sense cap control de ningun organisme competent. En canvi, si Ibarretxe convoqués la consulta ho faria com a President d'un parlament constituït democràticament i, per tant, gaudiria de més legitimitat que l'oposició boliviana.

Per tant, tenint en compte la línia ideològica d'El Mundo, l'única conclusió a la que es pot arribar és que és aquest l'únic criteri per titular diferent dos fets aparentment semblants. La independència i la secessió són paraules censurades per la caverna mediàtica de Madrid quan es parla de Catalunya o Euskadi. En canvi, perden les connotacions negatives si remeten a consultes per tombar presidents amb "tuf" castrista. També passen a formar part del llenguatge heroic quan es tracta de commemorar el 200 aniversari de la Guerra de la Independència. El divendres El Mundo treia un suplement especial sobre el 2 de maig amb el subtítol "Así lo habríamos contado". El titular era Madrid se levanta contra la ignominia francesa i Murat se cobra 200 muertos. L'afirmació del subtítol és difícil de comprovar, però si aleshores hagués existit El Mundo queda per saber a quin costat s'hauria posat, si al dels afrancesats o el dels secessionistes.

L'altra cara d'Amstetten

2008-05-04T23:07:00.007+02:00

El passat dimarts la majoria de diaris van obrir les seves portades amb la foto de Josef Fritzl. Aquest home està acusat de violar i segrestar la seva filla al llarg de 24 anys. Durant aquest temps la noia va tenir set fills.

És curiós veure com diaris d'ideologies tan dispars es posen d'acord a publicar una mateixa foto de portada. El País, el Mundo i l'ABC no van escatimar espai per mostrar la foto del criminal. L'ABC i el Público van ser els dos únics diaris que també es van atrevir a posar en portada la foto de la víctima, quan encara era menor. Cinc dies després alguns diaris segueixen publicant detalls escabrosos del crim. "Vida y crímenes del monstruo de Amstetten", titula el País. "Los enigmas del sótano del terror", il·lustra el Mundo.

No entenc quin interès periodístic tenen aquesta mena de detalls. Són informacions que únicament haurien de formar part de la investigació i de la feina dels criminòlegs. Seria més interessant enfocar el tema perquè aquestes atrocitats no es tornin a repetir. Què fa la justícia per què això no passi? Quin tipus de condemna hauria de rebre una persona així? S'han de tornar a reinserir aquestes persones a la societat?

Mentre escric aquest article un amic em comenta que a l'AVUI la Mònica Terribas ha publicat una columna criticant el tractament que s'ha fet del cas de Josef Fritzl. Una de les màgies que té internet és l'accés immediat a la informació i la possibilitat de linkar articles com el de Terribas. No tinc massa més a afegir. Si hagués llegit aquest text abans de començar ja no hauria escrit el meu post.

Estàtues de l'època de bronze trobades al poble austríac d'Amstetten. Foto extreta de la web de l'ajuntament d'aquesta localitat.

El mirall reflectit

2008-05-03T02:07:00.007+02:00

Qui no ha jugat alguna vegada a reflectir un mirall sobre un mirall? En aquest curtmetratge futurista de l'alemany Till Nowak l'experiment es converteix en més que un joc. Gaudiu d'aquests vuit minuts de ciència-ficció.

AtomFilms.com: Funny Videos | Funny Cartoons | Comedy Central

Les fosses del franquisme

2008-04-27T21:59:00.006+02:00

El 25 de març de 2008 el Govern de Catalunya va aprovar el Projecte de llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista.

D'aquesta manera la llei pretén compensar l'oblit que van patir les víctimes de la repressió franquista, que van ser enterrades en fosses comunes. És el mateix cas dels cossos de soldats, tant de l'exèrcit republicà com del nacional, que es troben en fosses prop de les línies de front o dels hospitals de campanya i militars.

La Generalitat de Catalunya ha identificat 179 fosses comunes de la Guerra Civil després de cinc anys d'investigació, i té registrats 2.171 desapareguts. La majoria d'aquestes fosses es troben prop del front de batalla que es va estabilitzar a finals de la guerra civil, i que anava des del Pirineu fins al Delta de l'Ebre, seguint el curs dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Una part d'aquest front es va crear el març de 1938, quan les tropes de Franco van iniciar un avanç important que va culminar amb la conquesta de Lleida a principis d'abril. Els dos mesos següents el bàndol nacional va consolidar les seves posicions, però el mes de juliol l'exèrcit republicà va creuar el riu per intentar una contraofensiva.

Aquest va ser l'inici de la batalla de l'Ebre, que es va allargar fins el novembre de 1938. Bona part de les fosses que avui la llei pretén recuperar i dignificar van ser fruit d'aquella batalla, on els dos exèrcits van desplegar el gruix de les seves forces.

Mapa de fosses de Catalunya extret de la web del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

“Tots els Déus són el senyor”

2008-03-02T23:42:00.010+01:00

Jordi Escofet - 26/2/2008

LLUIS BUSQUETS I GRABULOSA, AUTOR D'EL TESTAMENT DE MOISÈS I ÚLTIMA NOTÍCIA DE JESÚS EL NATZARÈ

EL PERFIL

El seu assaig, Última notícia de Jesús el Natzarè, va crear polèmica al Vaticà per la visió realista que dóna del messies. Això no va evitar que fos un èxit de vendes i es traduís a diverses llengües. Lluís Busquets i Grabulosa és llicenciat en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana, doctor en filologia, professor de llengua i literatura, col·laborador de la UOC, escriptor i periodista.

A El Testament de Moisès l'escriptor indaga sobre l’origen faraònic del fundador del judaisme i de com això pot sacsejar la base de les tres grans religions monoteistes. L’escriptor afirma que “el llibre s’està venent bé, però que en aquest cas des del Vaticà han optat pel silenci”. Va estar a la llista dels més comprats durant algunes setmanes, i aviat sortirà la traducció al castellà. El protagonista és un professor d’institut que troba unes tauletes d’argila amb inscripcions egípcies. La trama es mou entre Barcelona, Roma i les terres olotines, on va néixer l’autor fa 60 anys. Busquets defineix la seva obra a partir d’una descripció que li va fer un lector: “Comença com un thriller per acabar agafant un gruix molt humà”.

L'ENTREVISTA

Lluís Busquets em rep al despatx de casa seva. Els llibres ocupen bona part de l’estança. Sobre l’escriptori, entre diversos papers, hi ha l’obra Moisés el Egipcio, d’Assmann Jan. També hi ha alguns escrits de Lluís Maria Xirinacs, sobre el qual Busquets prepara una antologia de textos per Sant Jordi. El motiu de l’entrevista és Moisès, però durant la conversa també sorgeix la figura de Xirinacs, que ara ocupa una part important del temps de l’autor.

Per què pot aixecar tanta polseguera entre les tres grans religions monoteistes que Moisès pugui ser fill d'un faraó?
No només perquè sigui fill d'un faraó. Primer de tot pel fet que un egipci hagi fundat una religió com el judaisme, quan la llegenda diu que seria un jueu nascut a Egipte però d'origen palestí. Però, més que això, el que faig dir a la novel·la és que va morir a Egipte i va fer un testament. La bíblia no aclareix on el van enterrar perquè no hi hagi cap culte a la seva tomba; és el que diu el Deutoromi. Per això cristians, musulmans i jueus tenim versions diferents d'on és. Si aquest document realment existís donaria noves clarícies i despertaria molts recels.

Per tant, Moisès s’hauria retirat a Egipte i allà hauria mort...
Però deixant un testament amb la seva gran experiència de la vida, que seria el pacte amb Jahvé. El més revolucionari és que a les tauletes no es tradueix el primer manament de la llei de Déu com a “Hi ha un sol Déu”, com sempre hem fet els catòlics o els musulmans, sinó que diu “El senyor és Déu i tots els Deus són el senyor”.

Al llibre també es parla de dos èxodes del poble d’Israel, un al segle XII a.c. i l’altre al segle VI a.c. Quina relació hi ha entre els dos fets?
Un èxode és el de Moisès, mitificat, i l'altre és el que passa quan Jerusalem cau sota els assiris, al 587 a.c. Aleshores, tot el poble d’Israel va a parar a Mesopotàmia, a Babilònia, fins que els Perses guanyen als assiriobabilònics i Cir de Pèrsia els deixa tornar. I aquí es fa la Bíblia, al segon èxode. El que insinuo a la novel·la, i és molt veritat (agafa el llibre Moisés el Egipcio, d’Assmann Jan) és que a partir del segle VI es mitifica molt Moisès. Si va sortir d'Egipte, no amb 10.000 persones com a la pel·lícula Els deu manaments sinó amb unes quantes tribus, amb el temps es va anar exagerant i magnificant.

Per tant, es pot parlar de la Bíblia com a metàfora?
Això ho explico al meu anterior llibre, un assaig sobre Jesús. Jo crec que tot llenguatge religiós i místic té una expressió mítica, i el que no es pot és fer-nos passar això com a històric. Aquest és el gran problema. És dur admetre que Jesús no va néixer a Betlem, perquè el meu fill també fa el pessebre. Però si bases la fe en aquestes coses sembla que després no tinguis terra a sota. Les profecies deien que de Betlem sortiria una nova llum. Per això Mateu fa néixer Jesús allà. Aquesta expressió de fe és fantàstica, però si se la fa passar per històrica és quan surten les contradiccions. Vostè faci cent quaranta quilòmetres al cim d’un burro amb estat de gravidesa i veurà com té el nen abans d'hora. Ja es veu que no pot ser.

Hi ha un moment que el protagonista parla de que aquesta interpretació més dogmàtica provoca un distanciament dels joves respecte l'església.
Sí senyor. Jo crec que si no hagués tingut la sort d'estudiar la Bíblia bé no seria creient avui dia. Ho dic amb tota sinceritat. Que Moisès és un nom Egipci etimològicament no té problemes. Amonmosis és “l'estimat d'Amon”. El gran fundador del judaisme, per tant, no té un nom jueu, sinó egipci. Des de l’església oficial saben que hi ha molta part de veritat, però hi ha una mena d’orgull de classe, que ve a dir “això només ho hem de saber nosaltres”. Jo ho dic al revés. Crec més gràcies a tot això.

Hi ha una altra trama, el procés de nul·litat matrimonial que trasllada el protagonista al Vaticà...
És la primera vegada que es novel·la un procés de nul·litat matrimonial. Està basat en la realitat, i aquí hi ha una bomba de rellotgeria. He actuat amb tota la punyeteria perquè hi estic absolutament en contra. Per aconseguir la nul·litat el protagonista ha de demostrar que dos persones no es poden entendre perquè tenen incompatibilitat de caràcters. Però quan més a prop està d’aconseguir-ho és quan més s’entén amb la seva exdona. Això demostra que amb psicòlegs i dictàmens eclesiàstics no es pot entendre la interioritat de les persones. Jesús no va dir mai “jutgeu”. Al revés, va dir “No jutgeu i no sereu mai jutjats”.

Aquest conflicte farà que el protagonista confronti dues esglésies, una de les altes jerarquies vaticanes i una altra, “feta de mares de Teresa de Calcuta”...
La meva església és la de les dues monges de la novel·la, la de Casaldàliga i el Xirinacs. No és la meva església la del poder, la que és una multinacional que es pensa que el missatge de Jesús és pels poderosos. I això que al Vaticà hi tinc un dels meus amics, que em va deixar veure’l per dintre per poder descriure bé l’espai del cardenal. Als veritables creients no els hi fa por el testament de Moisès. Jo sóc un creient crític. L'últim article meu al Diari de Girona era una carta als bisbes. (En llegeix alguns fragments) “Quan uns pastors veuen que el ramat fressa camins que ells no s’atreveixen a fressar, ja cal que es reorientin abans no sigui massa tard!” “Ai dels pastors d’Israel que es peixen ells mateixos!” (Ez 34,1).

I els remet a la bíblia...
Quan els hi cites la bíblia ells s'emprenyen, perquè veuen que estàs a dins. Imaginem que els d'ETA siguin molt dolents. A aquests se'ls ha d'anar a buscar. Jesús diu que deixaràs les noranta-nou ovelles per anar a buscar l’esgarriada. El problema d'ETA és que no volen entendre que sigui una lluita d'alliberament nacional. Perquè si s’admet això, darrera d'Euskadi anirà Catalunya. I això és el que el “Xiri” diu al jutge quan el van empresonar per darrera vegada, i el magistrat no sap què contestar. (Llegeix un fragment de la declaració) “Com a seguidor de Jesús, que demana estimar també l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós Estat espanyol, invasor d’Euskalherria, de Galiza i dels meus Països Catalans, i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la de defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals.”

Al seu llibre surt citat Xirinacs tot i que el va acabar d’escriure a la primavera del 2007, abans de la seva mort.
Ja estava mort. Abans de la citació del 2002 ja estava absolutament bandejat. Mai se li va perdonar La traïció dels líders. Crec que no se’l va entendre. És veritat que els líders polítics van trair l’Assemblea de Catalunya, però amb graus diferents, uns més que altres, i els dos últims graus eren CiU i ERC. El únics que no li van perdonar això són comunistes i socialistes. Xirinacs també era un crític des de dins. Ens coneixíem des de l’Assemblea de Catalunya, i des del 1999 dinàvem un cop per setmana. Quan el Xiri va fer les esmenes a la Constitució ell no demanava la separació de Catalunya. Al cap dels anys, el 2006, quan escriu Amnistia 77, diu, “Em vaig equivocar, ho hauria d’haver demanat. No hi ha res a fer”.

Què ha canviat durant aquests anys?
S'ha donat compte que està tocant amb una paret i ha vist qui són els altres. A nivell de Catalunya és el mateix el Zapatero que els del PP. Són iguals.

A més de l’antologia de Xirinacs, quin serà el seu proper llibre?
Un sobre la Mare de Deu. Ja està entregat, i sortirà publicat per Nadal, tant en català com en castellà. Xirinacs em va dir “Vigila, que amb Jesús et perdonaran però amb la Mare de Deu no”.

Els últims dies

2008-01-02T00:24:00.001+01:00

La Filmoteca de Catalunya comença l'any oferint una retrospectiva de les millors pel·lícules del 2007. Last Days, del director Gus Van Sant, ha estat l'encarregada d'obrir aquest cicle. El film està inspirat en els darrers dies del músic Kurt Cobain, i fa un recorregut a través d'un univers on la música esdevé condemna i salvació alhora.

La particular visió del realitzador Gus Van Sant sobre els últims dies de Kurt Cobain pot deixar un regust agredolç als fans més acèrrims del músic desaparegut. El film no pretén oferir una biografia rigorosa sobre la tràgica mort que va commocionar el món de la música i el moviment grunge nascut del grup Nirvana. Tot aquest context serveix només d'inspiració per crear una història que mostra l'altra cara de l'èxit, aquella part de la moneda que no surt a les revistes i als videoclips. L'atmosfera inquietant que envolta el músic és un dels aspectes més característics del film. Un bosc frondós, on s'ubica la mansió del protagonista, esdevé el fidel retrat d'un ésser torturat per tot allò que l'envolta. Blake, el nom clau que adopta Kurt Cobain a la pel·lícula, és una ànima en pena que es passeja mentre fuig dels promotors que volen arrencar-li una nova gira. En aquest context, la música es presenta com una evocació de l'ànima, un crit en el desert que Blake utilitza per comunicar-se amb els seu univers interior. Blake ja no és un jove amb grans somnis i perspectives de futur. Ni tan sols és un músic en crisi que busca una nova font d'inspiració. És només algú que vol estar sol, i que des del primer fotograma de la pel·lícula ja ha escollit estar més aprop de l'altre món que del mateix que li ha tocat viure.

Last Days no és un producte més per alimentar el mite. Lluny d'això, s'encarrega de presentar la part més humana de l'estrella del rock. Tot i ser una recreació lliure sobre Kurt Cobain, el director Gus Van Sant aconsegueix una bona aproximació a la part més íntima i desconeguda del protagonista. Però Last Days destaca, sobretot, per ser una bona pel·lícula.

Biblioteques reals

2007-11-10T13:39:00.000+01:00

Aquest matí m'he llevat més d'hora del previst per ser un dissabte. Ahir vaig arribar tard a casa i tenia intenció de dormir fins tard per recuperar el son perdut entre setmana. Però el meu rellotge biològic m'ha despertat a les vuit i ja no he pogut tornar a agafar la son. L'explicació d'aquest fenomen ja la vaig descobrir fa un anys al programa de Redes "El Ritmo de la Vida", però la meva tossuderia continua resistint-se a acceptar-ho: el son perdut no es recupera.

Enlloc de mandrejar per casa he decidit sortir al carrer i disfrutar de la claror del dia. La parada inicial ha estat una terrasseta de Gràcia per fer el primer te del dia amb un amic. Després, ha arribat el moment d'acomiadar-se, però abans aquest amic m'ha ensenyat la nova biblioteca de la Vila de Gràcia. És un espai de quatre plantes i soterrani totalment renovat i amb una atmosfera agradable que convida a passar-hi una bona estona. He agafat dues pel·lícules en préstec i després m'he estat una bona estona llegint el diari.

Seure per un espai de més d'una hora a llegir la premsa és una cosa que només puc fer el cap de setmana. Entre setmana el ritme de treball només em permet llegir les portades i fullejar algun diari. És per això que trobo envejable que tinguem espais com la nova biblioteca de la Vila de Gràcia, que et permeten fer aquestes i altres activitats sense gastar un sol cèntim d'euro.

Fa uns anys, quan jugava a l'ordinador, tenia un joc que es deia Sim City. Era un simulador per governar una ciutat virtual i decidir les seves prioritats. Quan volies augmentar el nivell cultural de la població era tan fàcil com construir una biblioteca. L'efecte no era immediat, havien de passar uns quants anys, però finalment els veïns de la zona al voltant de l'equipament tenien un coneixement més ric. Quan anaven maldades per l'efecte d'un huracà o d'una crisi econòmica el primer lloc d'on retallaves pressupost era en cultura. El motiu era que reduir la partida d'infrastructures suposava un caos monumental a la ciutat: carreteres tallades, embussos de trànsit, cases sense llum, zones residencials abandonades... Mentrestant, retallar el pressupost en cultura només suposava la queixa del regidor de torn. Evidentment, també suposava una reducció dels nivells culturals a mig i llarg termini, però en situacions de crisi això tenia poca importància. Tot plegat, simulacions.

Tornant a l'univers real, esperem gaudir per molts anys de les biblioteques de la ciutat. Al seu interior hi ha tot un món per descobrir i no precisament virtual.

(fotografia extreta de la web de l'Ajuntament de Barcelona)

El so dels 80 retorna a Barcelona de la mà de The Police

2007-09-28T01:25:00.000+02:00

Com un missatge en una ampolla la música de The Police ha viatjat des del vinil fins al compacte per tornar a sonar ahir en directe a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. L'inesperat retorn del grup d'Sting, Andy Summers i Stewart Copeland després de 21 anys no va deixar indiferent el públic barceloní. The Police van tocar com en els seus millors temps, amb la mateixa compenetració, el mateix estil i la mateixa veu que els van portar a l'èxit fa més de dues dècades. Això sí, en un context diferent i amb algunes llicències a l'hora de versionar certs temes.

Message in a Bottle va ser la cançó encarregada d'obrir el concert. Un públic entre la vintena llarga i la quarantena va començar a vibrar amb les primeres notes de la guitarra d'un dels temes més emblemàtics del grup anglès. Amb Synchronicity II es va destapar un escenari de pantalles de leds amb la superposició de pinzellades de colors sobre els rostres dels components del grup. Es reproduïa així l'estil de la portada que acompanyava aquest single.

Després d'aquest tema l'escenografia va disminuir part de la seva espectacularitat per cedir tot el protagonisme als músics. Arribats a Don't stand so close to me el públic tornava a corejar un dels temes més coneguts de The Police. Però va ser amb De, do, do, do, De, da, da, da que es va demostrar que les estrofes més insignificants són les que donen més sentit a aquest tipus de concerts. Més endavant, el que podria haver estat el moment més àlgid de la nit es va convertir en una versió de Roxanne massa lluny de la màgia de la cançó original. El relleu el va agafar So lonely, que en aquest cas sí va fer saltar el públic de l'estadi convertint aquest tema en un dels emblemes de la nit. Every breath you take marcaria el moment més emocionant de la vetllada, que arribaria al seu punt i final amb un contundent Next to you, una de les cançons del primer àlbum del grup amb el so pop-punk característic dels seus inicis.

El retorn de The Police és un experiment que val molt la pena, sobretot per tota una generació que ha crescut escoltant les seves grans cançons sense tenir l'oportunitat de sentir-les en directe de la mà dels seus autors. The Police portaven més de 20 anys sonant però ara, per fi, s'han decidit a tornar a tocar. Caldrà veure si l'experiència es torna a repetir.

Mitja Lluna

2007-08-07T00:52:00.000+02:00

Avui he anat als cinemes Verdi i he acabat veient una pel·lícula per accident. La primera intenció era decantar-me per Rythm is it, però un cop allà he vist que només la feien a la sessió de les vuit i, en questió de segons, m'he hagut de decidir per una altra. La tria ha estat Media Luna, del director kurdistaní Bahman Ghobadi.

Al principi m'ha costat entrar en el context de la pel·lícula: no era el que m'esperava i a més estava 5 minuts començada. Però un cop dins he vist que estava davant d'un film poc habitual entre els directors del Pròxim Orient. Conec altres cineastes d'aquesta zona, especialment el jueu Amos Gitai i també he vist coses de l'iraní Abbas Kiarostami. Però en el cas del kurdistaní Bahman Ghobadi té un estil que, tot i reflectir el dramatisme d'un poble dividit en diversos estats, no defuig l'humor i l'utilitza en les circumstàncies més adients. És precisament l'humor el que moltes vegades trobo a faltar en les pel·lícules orientals i en aquest cas està molt ben aplicat en un film que no és precisament una comèdia. A més, la història que ens explica està ben estructurada i sap jugar bé amb la trama per tensionar o distendir, mantenint l'interès del públic en tot moment.

Niwemang (Media Luna) ens explica el viatge que emprenen un grups de músics en un autobús escolar per tocar al Kurdistan iraquià, un repte que el famós vell Mamo espera des de fa 35 anys i que ara, amb la caiguda de Saddam, sembla fer-se realitat. Però el viatge no deixa d'estar ple d'obstacles, entre els quals les rigoroses lleis iranís que prohibeixen a les dones cantar davant dels homes. La història es mou entre les fronteres de diversos països (Iran, Iraq i Turquia), sent així una metàfora de la mateixa nació originària dels protagonistes. La metàfora és també un dels trets característics del film, en aquest cas un element també molt comú en altres directors del Pròxim Orient com Amos Gitai. La música adquireix en la pel·lícula un significat especial ja que, al ser el motiu del viatge, a més d'acompanyar la història li aporta tot el sentit. La veu femenina proporciona un significat d'esperança, clarament reprimit per les lleis que les impedeixen cantar davant dels homes.

El final de la pel·lícula no és possiblement el que esperem, però ens fa veure que l'important no és tant el destí final com el camí recorregut. Un film altament recomanable i que no se us farà gens pesat.

Cocalero

2007-07-31T00:44:00.000+02:00

Avui m'he acostat als Cinemes Verdi a veure la pel·lícula Cocalero, del director Alejandro Landes. Es tracta d'un documental que segueix la campanya del candidat Evo Morales durant els 60 dies anteriors a la seva elecció com a president de Bolívia. És una pel·lícula amb pocs recursos econòmics, rodada amb càmera digital en mà, però aquest handicap es veu superat per la qualitat tècnica i l'experiència del director i el seu equip. No és, doncs, un treball amateur.

La figura d'Evo Morales va sorprendre l'opinió internacional en guanyar les eleccions presidencials de Bolívia l'any 2005. La imatge que es va projectar d'ell aleshores, i que en part encara es manté avui, era d'algú que havia sorgit de la mateixa comunitat indígena, que tenia relació amb el conreu de coca i amb nul·la experiència en la gestió política. El documental matitza alguns d'aquests arguments, però no des de una visió pamfletària, sinó humanitzant la figura d'Evo Morales. És important recordar que en un moment del rodatge el mateix partit d'Evo va acusar a l'equip de la pel·lícula de ser agents de la CIA i això, a més de la renúncia de part de l'equip tècnic local, també els hi va dificultar el seguiment del candidat durant part de la campanya. Aquesta anècdota no surt en el documental, però sí que ajuda a entendre el fet que malgrat que el punt de vista del director es manté més aprop de la banda indígena també introdueix elements que donen objectivitat al film.

Cocalero és una pel·lícula d'alt interès per aquelles persones amants del documental, però també per qüestionar el fet que una bona pel·lícula no necessita de grans recursos tècnics. L'equip de rodatge amb prou feines arriba a les deu persones. Òbviament, en el procés posterior de post-producció l'equip tècnic va augmentar substancialment, però la part més complicada ja estava feta i, a més, tenia un valor únic.

La pel·lícula també té un alt interès polític: Evo Morales va arrencar la campanya sense ser el candidat favorit, i superat en les enquestes per l'actual ex-president Jorge "Tuto" Quiroga. Tot i així, des del primer moment Evo Morales es veu a ell mateix president, i aquest optimisme és el que possiblement més el va ajudar a superar tots els obstacles. Entre aquestes dificultats la més important era la d'enfrontar-se a l'influent poder dels Estats Units i a les acusacions que li feien de chavista. Als yankis els últims anys no han parat de "créixer-los els nans" però, com comentava Noam Chomsky en una excel·lent entrevista feta per Mònica Terribas, a diferència de Chávez, els orígens d'Evo Morales es troben en el mateix poble, en les classes més desfavorides, representades en el cas de Bolívia per la comunitat indígena.

Malgrat que jo no amago les meves simpaties per tots aquests personatges intento mirar tot aquest debat des d'una certa objectivitat. Tant Castro, com Chávez com el mateix Evo segur que tenen i tindran moltes coses qüestionables en les seves polítiques. Però aquests presidents, en molts casos sorgits del mateix no-res, han estat capaços de crear un contrapoder a l'ordre establert, representat en la seva màxima essència pel neoliberalisme que abanderen els Estats Units. Fukuyama parlava en la seva Fi de la Història que el sistema capitalista després de 1989 havia deixat de tenir un adversari que pogués fer-li ombra. És possible que Fukuyama tingui raó, però el més important és que el debat està obert i mentre això sigui així afortunadament les tesis de Fukuyama continuaran també obertes.

Bona nit,

Petits concerts a Gràcia

2007-07-23T00:39:00.000+02:00

Aquest vespre he descobert un nou local de concerts a Gràcia. El lloc es diu Heliogàbal, i està situat al carrer Ramon i Cajal, 80. He decidit acostar-m'hi després de llegir l'agenda de l'Independent de Gràcia. Hi tocaven dos grups, Klimtcarol i Vyvian, però com he arribat tard només he pogut escoltar la segona banda.

Vyvian són un grup barceloní que canten en anglès. L'estil de música es pot definir com a rock amb influències de grups dels 90, com Pixies, però amb un so més fosc que també els acosta a grups dels 80 com The Cure. Un dels trets característics del grup és una presència important del baix i els sons greus de la bateria, sense que per això la guitarra perdi la seva rellevància. Possiblement hageu escoltat sense saber-ho el solo inicial d'una de les seves cançons, Let you go, que s'ha convertit en la melodia d'un anunci de Vodafone. El 27 d'octubre tocaran a les vuit del vespre a la Sala Razzmatazz 2 de Barcelona, encara que és possible que abans facin algun altre concert a la ciutat. Caldrà estar atents a la seva web.

Pel que fa al local Heliogàbal, també caldrà estar atents a la seva agenda. La seva programació, segons expliquen a la web, va des de petits concerts i jazz sessions fins a trimestres de poesia i projeccions.

Casualitats

2007-07-22T21:13:00.000+02:00

Jo no crec en les casualitats. No crec que sigui casualitat que es censuri un diari en un estat europeu al segle XXI malgrat estar governant un partit "progressista". No és fruit de l'atzar que el candidat "progre" es comprometi a aprovar l'estatut de Catalunya i després el retalli fins a fer-lo irreconeixible. No és accidental tampoc que en la mateixa legislatura continuïn havent partits polítics que no poden concórrer a les eleccions. Tampoc és fortuït que en el mateix període 400.000 persones es quedin d'un dia per l'altre sense els seus estalvis, en alguns casos de tota una vida, per una intervenció de l'estat al més pur estil d'una república bananera. No entra tampoc en la cartera d'imprevistos que durant aquests anys els "progres espanyols" hagin desenvolupat escasses polítiques socials, encara que ara, a darrera hora, prometin 2.500 euros per cardar sense condó. Tampoc és una eventualitat que Catalunya segueixi a la cua d'inversions per part de l'estat en polítiques de tota mena, però especialment en infrastructures, amb una xarxa de trens més aprop de països tercermundistes que dels països europeus. Tot i així el país continua avançant, però jo em pregunto quant i fins quan caldrà que alcem / el nostre cant, la nostra veu. / Quant i fins quan, perquè el demà / sols sigui un gest de llibertat (*).

Tant per tant, que els hi donin pel sac a uns (els de una P) i altres (els de les dues P), perquè jo cada cop hi veig menys diferències.

* Fragment de la cançó A poc a poc, de Lluis Llach, del disc "i" (2006)

Cartes des de Iwo Jima

2007-03-15T00:50:00.000+01:00

Fa gairebé dos mesos vaig anar a veure la pel·lícula Banderas de nuestros padres, de Clint Eastwood. El resultat el vaig trobar més aviat decepcionant: massa carregada de sentimentalismes i sense una trama clara que justifiqués tota la història.

En canvi, amb Cartas desde Iwo Jima es recupera el Clint Eastwood de pel·lícules del nivell de Sin Perdon o Million Dollar Baby. El film narra el darrers dies de resistència de l'exèrcit japonès al capdavant de l'illa d'Iwo Jima però, a diferència d'altres pel·lícules americanes de la Segona Guerra Mundial, en aquest cas ho fa des del punt de vista nipó. Ja abans de l'entrada a l'illa de la flota americana Eastwood ens mostra un exèrcit japonès resignat, però disposat a donar-ho tot al camp de batalla abans que rendir-se a l'hegemonia yanki. A diferència de Banderas de Nuestros Padres en aquest cas tota la trama es desenvolupa durant la batalla a la mateixa illa, acompanyada de breus flash backs que mostren la vida d'alguns dels personatges abans de la guerra. El director no s'està de mostrar la cruesa d'un i altre bàndol, però mantenint en tot moment el punt de vista al costat japonès. Tot i així, la resignació japonesa acaba convertint-se en una resignació per l'absurd de la guerra, i és aquí on Eastwood aconsegueix una empatia que connecta amb tot tipus de públic independentment del seu posicionament en el conflicte.

Del treball dels actors destaca el del general Tadamichi Kuribayashi, encarnat per Ken Watanabe. Retratant la figura del general japonès amb una humanitat gens habitual respecte altres pel·lícules del mateix gènere, Eastwood ens mostra una persona a qui li han encomanat la tasca de liderar una batalla perduda d'antuvi. Tadamachi accepta el repte amb la màxima dignitat, intentant transmetre aquest valor a la seva tropa no des de la imposició sinó des de la complicitat amb la causa nipona.

Amb Cartas des de Iwo Jima trobem, doncs, un Clint Eastwood en plena forma malgrat la seva avançada edat. Aquest home encara pot donar molta guerra.

Copying Beethoven

2006-10-31T01:33:00.001+01:00

Aprofitant que dilluns és el dia de l'espectador m'he acostat al Verdi Park a veure Copying Beethoven, de la directora polaca Agnieszka Holland. La curiositat per veure aquest film em va sorgir llegint l'horòscop en un fanzine de cine quan, després de dir que els del meu signe érem uns freakis, a les darreres ratlles ens recomanaven aquesta peli. Me la vaig apuntar en agenda i, certament, s'han complert abastament les expectatives. La pel·lícula narra els darrers dies de Beethoven i les experiències d'una jove, Anna Holtz, que treballa amb ell transcrivint les seves obres. Ed Harris encarna el genial músic, un ésser turmentat per la seva sordesa que viu convençut de la inspiració divina de les seves composicions. Diane Kruger és l'actriu que ens ajuda a descobrir la part més fràgil del geni aparentment despietat. A voltes, la relació entre l'arrogant músic i la tendra copista sembla recrear l'antic mite de la bella i la bèstia.

Una de les millors escenes és l'estrena de la Novena Simfonia. Malgrat la seva sordesa Beethoven s'entesta a dirigir l'orquestra, però finalment accepta l'ajuda d'Anna Holtz perquè, amagada entre els músics, el guiï a mode d'apuntadora. A través de les diferents notes es va establint una relació mística entre els dos personatges, on el rostre obnubilat del director es difon amb la mirada angelical de l'actriu, arribant a l'èxtasi diví amb l'entrada del cor.

Amb Copying Beethoven la directora Agnieszka Holland ens acosta a la ment d'un dels grans genis de la història. Aquest és possiblement el tema principal de la pel·lícula: la lluita interna del geni per materialitzar la seva obra. Una lluita torturada que sotmet al protagonista a una reclusió perpètua. Al mateix temps, però, el geni està convençut de la missió divina que li ha encomanat Déu i, lluny d'acceptar el seu destí amb resignació, viu amb l'orgull de posseir el do dels escollits. Recomano la pel·lícula als amants de la música, l'art, el cinema i, perquè no, també de les pel·lícules romàntiques, en el sentit més literari del terme. De fet, a la pel·lícula hi ha una mica de tot.

5,25 i Atraco Perfecto

2006-10-18T15:12:00.001+02:00

Ahir al vespre mirant alguns curtmetratges de la passada edició del Notodofilmfest en vaig trobar un de força interessant: 5,25, de Jorge Esteban Blein. Havia guanyat en la categoria de curts de 30 segons. Us l'he posat a sota a veure què us sembla. Us aconsello que el mireu més d'una vegada per captar ben bé l'essència.

Després vaig trobar una versió d'aquest curtmetratge amb la que em vaig "partir la caixa" a més no poder. També l'adjunto més avall, i us adverteixo que la versió original ja no la tornareu a veure més amb els mateixos ulls.

De Paris al Cel, passant per Texas

2006-10-10T01:25:00.000+02:00

Vaig conèixer el director Wim Wenders a la pel·lícula Paris-Texas (1984). El primer contacte va ser amb una escena d'aquest film que vam analitzar a classe, quan l'actor Harry Dean Stanton recorda el seu passat amnèsic visionant uns fotogrames de super8. Després vaig tornar a veure la pel·lícula a la filmoteca, i em va deixar tan frapat que poc després vaig aconseguir el DVD i des d'aleshores l'he vist diverses vegades, segurament masses.

La segona pel·lícula de Wenders que vaig veure va ser El Amigo Americano (1977), de la que també tinc un molt bon record. Després va ser el torn del documental Buena Vista Social Club (1999), una retrospectiva per la música cubana dels 40 i 50 a través d'un grup de veterans instrumentistes. La cançó més popular d'aquesta pel·lícula, Chan Chan, ha passat a ser un dels meus referents culturals de Cuba.

La darrera pel·lícula que havia vist de Wenders fins avui va ser el també documental The Soul of a Man (2003), que fa un recorregut per l'evolució del blues des dels orígens d'un dels bluesmans legendaris, Skip James, fins al so estrident de The Jon Spencer Blues Explosion, passant per altres grups com Nick Cave o Los Lobos. Un regal pels amants del blues i de Wenders.

La pel·lícula que he anat a veure avui, Llamando a las puertas del cielo, ha complert abastament amb les expectatives creades. És una producció de l'any 2005, però que no s'ha estrenat aquí fins fa pocs dies. Amb aquesta obra Wenders firma un gènere de ficció amb atmosfera de western juntament amb el guionista Sam Shepard, amb quí no treballava des de feia més de vint anys a Paris-Texas.

Es tracta d'una pel·lícula on els personatges estan molt ben brodats, des del primer a l'últim. El mateix Sam Shepard, en el paper de Howard Spence, encarna un actor castigat pels excessos de l'èxit, que s'escapa del rodatge d'un western al bell mig del desert de Montana per retrobar-se amb el seu passat. La resta del repartiment és també de primer nivell. Jessica Lange encarna la dona que després de passar els seus millors anys com actriu ha acabat servint menús en un bar d'una localitat rural. L'actor Tim Roth és el professional contractat per la productora per localitzar el protagonista desaparegut. Va saltar a la fama de la mà de Quentin Tarantino amb Reservoir Dogs i Pulp Fiction, i en el film de Wenders compta amb una caracterització excel·lent. Una altra gran sorpresa de la pel·lícula ha estat retrobar-me amb l'actriu Sarah Polley, a quí coneixia pel seu emotiu paper a la pel·lícula d'Isabel Coixet La Vida Secreta de las Palabras. Aquí interpreta la jove Sky, que fa de catalitzador entre el passat i el present de Howard Spence. També cal destacar l'actor Gabriel Mann en el paper del cantant local Earl, cosa que Wenders aprofita per integrar part de la banda sonora del film. El descobriment mutu de Howard i Earl suposarà un xoc frontal amb el passat que l'actor s'ha deixat perdre. Finalment, trobem també l'actriu Eva Marie Saint, que fa de mare de Howard Spence i que prové del cinema clàssic, on havia treballat a pel·lícules com La llei del Silenci (Elia Kazan, 1954) i Con la Muerte en los Talones (Alfred Hitchcock, 1959).

Wim Wenders recupera amb aquesta pel·lícula el paper del cowboy de pel·lícules del western tardà, l'home que intenta iniciar una nova vida però que arrosega un passat massa feixuc per desempellagar-se'n fàcilment. Els excel·lents paisatges del desert de Montana i la professió d'actor de westerns de Howard Spence ajuden a establir aquest paral·lelisme amb els mítics cowboys de frontera, que tots recordem encarnats en John Wayne i James Stewart. En definitiva, un film altament recomanable i possiblement el millor que hi ha en cartellera en aquests moments, encara que aquesta és, òbviament, una opinió totalment subjectiva.

Una Nació, una Selecció

2006-10-06T16:30:00.000+02:00


Aquest anunci ha estat censurat per ordre d'un jutge espanyol. Diumenge que ve tothom al Camp Nou a donar suport a la nostra selecció al partit Catalunya Euskadi.

Boicot al cinema Icària

2006-09-19T22:28:00.000+02:00

Vaig assabentar-me de la promoció que fa el Cinema Icària d'oferir pel·lícules gratuïtament durant una setmana per celebrar el seu 10è aniversari. Avui he decidit acostar-m'hi per aprofitar l'oferta, però quan he arribat ja no quedaven localitats. L'anunci avisava que l'aforament era limitat, per tant no tinc cap queixa en aquest sentit. Però per part meva jo també els anuncio que no penso trepitjar els seus cinemes en els propers 10 anys. Serà la meva manera particular de celebrar la seva segona dècada.

Mentrestant retorno amb metro a casa meva, disposat a apalancar-me al sofà i veure alguna de les pelis que tinc pendents.

Ssshhhttt, silenci. Comença la pel·lícula. Segons abans sento el so d'una mula. No és una espècie massa habitual a la gran ciutat, però quí sap, si l'altre dia van trobar un cocodril al Besòs potser també corren mules per la xarxa viària.

No era això, companys i companyes, no era això...

2006-09-19T02:59:00.000+02:00

Avui al vespre he anat a veure la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga. El film narra la vida de Salvador Puig Antich segons la versió del llibre Compte Enrere, la història de Salvador Puig Antich (2001), de Francesc Escribano. Buscant a la xarxa més informació sobre la pel·lícula trobo alguns escrits que en critiquen l'estrena, perquè consideren que “amaga la història de subversió revolucionària contra el capitalisme”. En alguns casos, fins i tot s'anuncia una campanya per evitar la seva estrena.

Sincerament, és possible que els signants d'aquest manifest fins i tot tinguin raó però, enlloc de dedicar-se a boicotejar, el millor que podrien fer és una altra pel·lícula i mostrar la seva visió particular dels fets. Sense anar més lluny de Joana d'Arc se n'han fet múltiples interpretacions cinematogràfiques, que ara mateix em vinguin al cap la del director Carl Theodor Dreyer i la de Robert Bresson, però em consta que n'hi ha unes quantes més. Endavant, estic segur que atracant uns quants bancs aconseguiran prou pressupost per dur endavant el projecte.

Entrant doncs en matèria, feia temps que no anava a veure una pel·lícula on s'hi barregessin tantes sensacions alhora: ràbia, impotència, desencís, il·lusió, afecte... El director utilitza una textura que emula les populars pel·lícules de super8 de l'època per explicar l'entrada de Salvador en la militància política, la fundació del grup armat MIL i la seva posterior detenció i condemna. En el film es mostra la crueltat més extrema del règim franquista, que a voltes hi ha qui ha volgut edulcorar intentant posar en un mateix sac a opressors i oprimits. La realitat és que avui els culpables d'aquell crim contra la humanitat segueixen exercint càrrecs públics amb total impunitat, com és el cas de l'exministre franquista Manuel Fraga Iribarne i tants d'altres.

La pel·lícula aconsegueix submergir a l'espectador en el patiment dels últims dies i les darreres hores de Puig Antich. La interpretació de Salvador per Daniel Brühl recrea amb detall una figura de la qual, a generacions com la meva, només ens havia arribat una foto en blanc i negre i una història difusa. També és molt destacable el paper que encarnen les germanes, mostrant la cara més sensible i alhora més ferma quan s'acosta el final de Salvador.

En definitiva, una pel·lícula imprescindible en els temps que corren i una patada contra l'oblit de la memòria i contra alguna cosa més.

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Cançó de Lluís Llach extreta del disc El meu amic el mar (1978)

Cursa de la Mercè

2006-09-17T13:19:00.000+02:00

Aquest any m'he apuntat a la Cursa de la Mercè i, a més, he aconseguit fer-la. Certament, no ha estat gens fàcil. La meva cursa particular ha començat a dos quarts de nou del matí, quan m'he llevat. M'he fet un biquini i un suc de taronja i he vist que tenia el temps una mica just per arribar a les deu al punt de sortida. Després d'una dutxa, i abans de sortir de casa, he agafat el dorsal i he començat a buscar quatre imperdibles per enganxar-lo a la samarreta, però no en tenia cap. Així que he rescatat el cistell de cosir i he posat fil a l'agulla. Em sembla que ha estat la primera cosa que cosia des dels mantells que ens feien fer a segon d'EGB. Quan he acabat eren ja dos quarts de deu i he sortit corrents de casa.

He agafat un autobus per anar fins a Lesseps i des d'allà he baixat al metro i he esperat quatre minuts a que arribés. El temps corria en contra meva i quan he arribat a l'andana de Plaça espanya eren tot just les deu. Des d'allà he començat a córrer i quan he sortit al carrer la cursa ja havia començat. He arribat al punt de sortida i m'he situat a la cua de la cursa. En aquell moment el xip que portava enganxat a la wamba ha passat per davant del control i s'ha engegat el meu comptador particular.

El fet de començar una cursa amb aquest estrès et fa perdre rendibilitat, però tot i així he intentat aconseguir l'objectiu que m'havia marcat, baixar dels 50 minuts i superar així la meva darrera marca de fa dos anys, 52 minuts i escaig. Crec que he patit més al primer quilòmetre que a la resta de la cursa, ja que no he tingut els 15 minuts de calma abans de començar. Després he anat tirant fins a Plaça Tetuan i passat el descens de Marina he arribat a la meitat de la cursa i he començat a apretar. M'he situat darrera de dos nois que anaven a bon ritme i no m'he desenganxat d'ells fins el darrer quilòmetre. Allà els he avançat després de donar-los les gràcies per fer-me de llebra i he fet el darrer sprint. Quan he arribat a la línia de meta el marcador era de 54 minuts i escaig.

En aquests moments desconec quin ha estat el meu temps real, és a dir, el que ha memoritzat el comptador a través del meu xip, però dubto que hagi aconseguit el meu objectiu. A partir de les tres de la tarda estaran els resultats a la xarxa i ho podre comprovar. El proper cop caldrà ser puntual per començar la cursa amb més calma.

Piles renovades

2006-09-13T00:14:00.000+02:00

Sóc a l'avió de camí de tornada a Barcelona. He passat cinc dies de vacances a Màlaga i també he fet turisme per altres llocs d'Andalusia. Com sempre que estic per aquestes terres he tingut una fantàstica acollida de la gent d'aquí: Lorena, Paula, Oscar, Tere, Maria... i tantes altres persones amb qui he compartit bons moments. Només arribar ja ens vam perdre per la festa malaguenya. Saps a quina hora comença però no quan acaba. En aquest cas vam acabar esmorzant. Al dia...

Així començava l'escrit que estava fent a milers de metres d'alçada, quan he hagut de desconectar l'agenda electrònica perquè s'iniciava la maniobra de descens. Ara ja no sóc a l'avió, sinó a l'estudi de casa meva sentint el so de la tempesta que cau sobre Barcelona i esperant que s'acabi de fer una rentadora. Durant aquests dies he reviscut (buf, quasi se'n va la llum), doncs això, he reviscut paratges ja coneguts d'Andalusia i n'he descobert de nous.

He passat un dia a la platja secreta de Tarifa, on un cop més he gaudit d'aquest petit paradís terrenal des del qual s'observa part de la costa africana. També he tornat, com no, a l'emblemàtic Pimpi Florida de el Palo, on he degustat la varietat de peix que serveixen a mode de tapa acompanyat del perillós Rueda, un vinet que entra molt bé però que fa estralls. En aquest local quan portes uns quants ruedas l'amistat es fa més estreta i es barreja entre els càntics de Rafael i la cançó Soy Minero. Potser penjo algun video dels millors moments, ja veurem.

La novetat del viatge ha estat la visita a Córdoba, on encara no havia estat mai. Vaig tenir poques hores per veure-la, però va ser suficient per entrar dins la Mesquita i perdre'm després pel barri de la Juderia. L'entrada a aquest enorme edifici religiós és bastant impressionant, especialment la superposició d'arcs de ferradura amb una sensació visual cap a l'infinit. Hi ha qui s'entesta a dir-li catedral a aquesta mesquita, simplement perquè dins hi ha una gran capella que va fer construir Ferran III el 1236 després de la conquesta de Cordoba pels cristians. Al meu entendre està bastant clar que és una mesquita, amb diverses capelles i motius cristians a dins, però no deixa de ser una mesquita.

Tampoc puc deixar d'anomenar les delicioses migas de la Venta de la Nada. Es tracta d'un plat que porta una mena de pa acompanyat amb embotit divers i llom. Malgrat estar boníssim gairebé mai te'l pots acabar del que arriba a omplir, i quan la senyora Rosario et pregunta si vols alguna cosa més inevitablement tothom contesta "Nada".

En definitiva, ha estat un viatge de barreja cultural, gastronòmica i festiva. Segurament l'ordre dels factors no ha estat ben bé aquest però, segons diuen, això no altera el producte.

Em reincorporo a Barcelona amb la saba renovada. Ja he esgotat tots els dies de vacances i part dels estalvis, però no per això deixaré de fer el turista durant el meu temps lliure. Almenys, passejar de moment és gratuït. Penso redescobrir la meva ciutat i els gairebé 70.000 quilometres quadrats del meu país. Em queda tota una vida per fer-ho, però no hi ha temps per perdre.

Jo també vull un estat propi (o en memòria de Joaquim Romaguera)

2006-09-07T00:05:00.000+02:00

Fa poc més d'una hora m'he assabentat a través d'un company que ha mort Joaquim Romaguera i Ramió, pare del meu amic Àlex. Com en tots els casos en que mor un familiar d'un amic penses més en l'amic que en el familiar, donat que normalment amb prou feines coneixes la persona que ha traspassat. Poques vegades vaig coincidir amb el pare de l'Àlex. Tan sols recordo un cop que vaig anar a casa seva per editar una revista. La revista es deia Oixque, i era, i continua sent, la publicació de les JERC-Eixample. Crec recordar que el pare de l'Àlex era assegut al seu despatx i li vam prendre l'ordinador unes hores per fer el nostre treball.

Casualment també llegeixo ara mateix a Vilaweb la notícia de la mort de Joaquim Romaguera. Aquest diari digital destaca la seva tasca com a crític i historiador de cinema. Malgrat la meva afició al setè art fins ara no he llegit cap llibre de Joaquim Romaguera però, també a través de Vilaweb, m'assabento que part de la seva obra es pot consultar en línia. Espero tenir temps per fer-ho aviat.

Demà, abans de marxar cap a Màlaga, veuré a l'Àlex per donar-li el condol. Mentrestant, penso que el seu pare ja no hi és però, en canvi, la seva obra segueix a la xarxa a l'espera de rebre nous lectors. Confiem que sigui així per molt de temps.

Jo també vull un estat propi (o la independència d'Astúries)

2006-09-06T09:23:00.000+02:00

Vaig assabentar-me per vilaweb de la iniciativa “Jo també vull un estat propi”, que consisteix a encapçalar els escrits blocaires d'aquesta setmana, fins l'11 de setembre, amb aquest títol. Malgrat cada cop estic més desencisat amb les campanyes col·lectives he decidit afegir-me a aquesta perquè m'afecta de ple com a blocaire i, simplement, perquè em ve de gust.

Des de fa uns anys treballo des de diversos àmbits per la independència del meu país, però sobretot des de l'eix més polític. He vist créixer un partit independentista i d'esquerres com ERC, com aquest ha esdevingut de nou una força de govern després del pacte catalanista i d'esquerres del Tinell i, finalment, com tot aquest projecte de país se n'ha anat en orris a l'espera de temps millors. L'aposta del Tinell considero que va ser necessària i, sobretot, va obrir una nova via política al projecte de construcció d'esquerra nacional, sense precedents des de la República Catalana. Tampoc va estar exempt de crítiques des del primer moment, bàsicament perquè donava la clau del govern a un partit com el PSC, depenent del PSOE de Madrid, i deixava a CiU a l'oposició, després de més de dues dècades. Jo mateix vaig rebre crítiques del meu entorn, part del qual havia votat ERC, per aquest acord. Tot i així, continuo pensant que el Tinell s'havia d'intentar, encara que fos només per veure que tots plegats no hem estat a l'alçada de les circumstàncies.

Amb el nou cicle electoral a la mà crec que el futur no està gens clar. O molt m'equivoco o fins i tot, després de l'1 de novembre i amb uns nous resultats més que previsibles sobre l'arc parlamentari, continuarà sense estar-ho. L'Acord del Tinell obria un horitzó de treball a 8 o 12 anys vista, amb el qual s'hi podia estar a favor o no, però al cap i a la fi era un projecte de país tan respectable com qualsevol altre. El que ve ara no tinc ni idea del què és ni si té projecte però, personalment, és una cosa que ha deixat d'interessar-me. La via política cap a un estat propi és necessària, però molt més important que això és construir una majoria social a favor de la independència, perquè és la gent, al cap i a la fi, la que ha de votar en referèndum.

Des de fa un temps, i especialment des que sóc gracienc, quan passejo pel carrer Astúries veig com els vianants van guanyant espai als cotxes. El carrer Astúries és una de les artèries principals del centre de Gràcia, que comunica Gran de Gràcia des de l'alçada del metro de Fontana amb dues de les places més importants, el Diamant i la Virreina. De fet, malgrat ser una via amb voreres estretes que competeixen amb el carril per cotxes, els vianants ocupen normalment el centre del carrer, i els vehicles que passen es veuen obligats a circular a poca velocitat o a pitar i fer llums perquè la gent s'aparti. Dins del pla de mobilitat de Gràcia l'Ajuntament i el districte, encapçalat pel regidor Ricard Martínez, han optat per convertir Astúries en un carrer peatonal. És a dir, les institucions han consolidat el que, de facto, ja era un hàbit dels ciutadans. La independència del meu país crec que ha de venir per una via semblant. La gent ha de sortir al carrer i fer-se seva Catalunya en el dia a dia, a la feina i en el seu temps lliure, i aleshores algú, una peça més de l'engranatge, haurà d'encapçalar la proposta política i situar en el mapa dels estats el que de facto ja existeixi. La resta és construir castells sobre l'aire tot esperant líders messiànics, i en el segle XXI això ja no s'estila.

L'heroi d'Stalingrad

2006-08-29T01:07:00.000+02:00

Fa un dies el meu germà em va recomanar una peli que narra la història del franctirador rus Vassili durant el setge nazi sobre Stalingrad. La pel·lícula és Enemigo a las Puertas, de l'any 2001 i, certament, és el millor que he vist en molt de temps. És una producció europea dirigida per Jean-Jaques Anaud i on els efectes especials estan utilitzats de manera impecable a nivell tècnic, la qual cosa ja és una novetat. Però a més, a diferència de moltes pel·lícules americanes, no se'n fa un ús gratuït, sinó que es troben contextualitzats en funció de cada escena. Alguns passatges recorden els jocs de guerra en 3D, als quals confesso que vaig estar enganxat durant una època però que ja vaig deixar fa un any per falta de temps.

El principi del film és força dur, i mostra la cruesa de la guerra en majúscules, on més que bons i dolents hi ha dolents i fills de p... are desconegut. A partir d'aquí sorgeixen les dues cares del nostre heroi: el patriota invencible que crea la propaganda russa al costat de l'ésser humà de pols ferm que dubta i s'enamora. El paper de Jude Law encarna perfectament aquesta dualitat, ajudat pel tandem que fa amb Joseph Fiennes, el comissari polític. També és molt destacable la interpretació de Rachel Weisz, que amb un rostre pàl·lid però mirada tenaç protagonitza una de les escenes d'amor més emotives que he vist mai.

El film manté l'interès de l'espectador en tot moment, i malgrat dur l'etiqueta de cinema bèl·lic fuig dels estereotips d'altres pel·lícules del seu gènere. D'una banda entra en la psicologia del protagonista i l'antagonista, descobrint el que hi ha més enllà de l'aparença d'homes freds i calculadors. D'altra banda, fuig de sentimentalismes patriòtics exhibint la cara més cruel de tots dos bàndols, inclòs el que pertany el protagonista. Llàstima que, per un cop que algú tracta la guerra amb un mínim d'objectivitat, li toca el rebre als russos enlloc dels ianquis, però així són les coses a Europa.

La nit dels girasols

2006-08-27T17:52:00.000+02:00

Aquest cap de setmana vaig aprofitar que ja estava instal·lat a Barcelona per anar al cine. La pel·lícula que vam triar va ser La noche de los girasoles, de Jorge Sánchez-Cabezudo. El director no el coneixia, però el cartell em va atreure de seguida pel gènere, thriller d'intriga, i un dels actors, Carmelo Gómez, del que sóc un gran admirador per les pel·lícules que ha fet sota la direcció de Julio Medem. La trama inicial de la pel·lícula és prometedora: un assassí en sèrie tria com a següent víctima la dona d'un espeleòleg, que està esperant al seu marit al peu d'una muntanya mentre ell explora una cova recentment descoberta. A partir d'aquí la trama podria donar molt de sí, però no va massa més enllà. El director explica la història des dels diversos punts de vista de cadascun dels personatges, que es van entrellaçant de manera que finalment no hi ha un sol protagonista sinó diversos. És una tècnica interessant però que en aquest cas va en detriment de la història que es vol explicar, ja que fa disminuir el seu grau d'intriga i redueix el nivell interpretatiu de la pel·lícula en atorgar el mateix protagonisme a actors de diferents nivells professionals.

Respecte les interpretacions Carmelo Gómez no fa un paper massa lluït, i queda força desplaçat de tota la trama. L'única interpretació que destacaria és la del caiman Cesáreo Estebánez, que adquireix interès cap al final de la pel·lícula quan intenta esbrinar la veritat del que ha succeït, però la resolució final de la trama també acaba deslluint el seu paper.

Per ser, doncs, el debut d'un nou director és un film d'alt interès cinematogràfic, però com a pel·lícula d'intriga no compleix amb les expectatives creades. De moment Cabezudo és només una promesa, però caldrà seguir el seu treball per veure com evoluciona.

Retorn a la civilització

2006-08-24T22:47:00.000+02:00

Des del diumenge 20 d'agost ja torno a ser al meu apreciat continent. Tenia pendent d'escriure un darrer post sobre els dos últims dies de viatge, però fins avui no he trobat el moment de fer-ho. Primer de tot vull llençar-vos una forta abraçada a tota la gent que m'heu acompanyat virtualment durant aquest viatge. A l'Índia havia de llegir els vostres comentaris a corre-cuita, però aquests dies els he pogut tornar a llegir amb deteniment. Especialment em van ajudar molt els comentaris que vau fer en relació a la meva estada a l'hospital. Llàstima que quan era a l'East West Medical Centre no tingués connexió a internet, suposo que l'estada hauria estat menys dura. Sobre aquest tema, i en relació a algun comentari que s'ha fet, vull aclarir que ningú em va deixar tirat. La decisió d'anar a l'hospital va ser exclusivament meva, a partir de les explicacions que em va fer el metge sij que em va venir a visitar. Amb la perspectiva dels dies, considero que va ser una decisió errònia, però en aquells moments no tenia prou elements per valorar-ho i va anar així.

Encara que a la meva família ja he tingut l'ocasió de dir-vos-ho personalment vull tornar a agraïr-vos tots els comentaris que em vau deixar, així com les trucades de telèfon. És un luxe comptar en moments així amb el recolzament de tres generacions: la dels meus nebots, la dels meus germans i cunyades i la dels meus pares.

A la gent de teatre espero que el vostre viatge a(Polònia) hagi estat més relaxant que el meu, sinó sempre en podreu treure una experiència interessant, com ha estat el meu cas. Els vostres missatges em van agradar moltíssim. Una abraçada ben forta a la Lorena, el Jordi, l'Agustí i l'Edu, estic segur que reflectíeu ben bé l'esperit de la resta de gent que formem l'univers de l'Escorcoll-Teatre.

Sobre els Parranderus, què més puc dir. Els vostres comentaris em traslladaven directament a les calçotades que hem pogut compartir plegats als diversos indrets del nostre país, i aquest tomb gastronòmic en aquells moments s'agraïa i molt. Àlex, he descobert el teu nou bloc a partir dels comentaris que has fet, així que ja l'he agregat a la meva llista d'enllaços, gràcies per haver agregat tu el meu. Les fotos que reclama el Negu encara no m'hi he posat, com que ho tinc tot en vídeo encara trigaré uns dies a penjar alguna cosa, però per la foto de Kolpewadi hauré de demanar permís a la resta de les companyes abans de penjar-la. A la Txell, al Guillem, al Marc i a la Núria espero que us hagi anat bé el viatge per Irlanda. La última notícia que he tingut de vosaltres és que havíeu fet més de 300 fotos. Ja farem un change.

També una abraçada ben forta a l'Oriol. Espero que aquest agost hagi estat tranquilet, perquè de premsa de la city amb prou feines he llegit res. Almenys a Gràcia aquest any sembla que no hi hagut merder, que ja és molt.

Un petó ben fort també pel o per la Piguetes. No sé qui ets, suposo que pots ser qualsevol persona, ja em desvetllaràs la identitat (o no).

I, finalment, una abraçada també a l'Arnau. Espero que t'hagi provat el teu interrail per Europa.

Sobre els meus últims dies a l'Índia vaig tornar a redescobrir Mumbai, això sí, amb la pell més curtida. Vaig aprofitar per fer les darreres compres al Colaba Causeway, el carrer principal del centre on es concentren les paradetes amb souvenirs de diferent tipus. En aquest carrer també s'hi troba el mític restaurant Leopold Cafe&Bar on, a banda de menjar indi, també pots degustar menjar occidental. Això s'agraeix molt, especialment quan els últims dies del viatge tothom ja té l'estomac trinxat.

Després del Leopold vam anar al cine a veure una peli de Bollywood. L'experiència del cine també és imprescindible en un viatge a l'Índia. L'entrada valia menys que a la filmoteca, 70 rúpies, poc més d'un euro. Un cop dins ens vam trobar amb una gran sala plena de butaques força antigues, però pels estàndars de l'Índia no estava malament. Quan ja estàvem asseguts ens vam afanyar a untar-nos de relec un cop vam veure el primer insecte que es passejava per la sala. Tot s'ha de dir que un cop es va fer fosc ningú va tornar a notar la presència d'insectes, almenys cuques de llum no hi havia. Després d'uns quants anuncis i abans de començar la peli vam veure com tothom s'aixecava per escoltar l'himne indi, de manera que nosaltres vam fer el mateix, si més no amb el fet d'aixecar-nos. Un cop va començar la peli vam intentar seguir-la malgrat que era íntegrament amb indi, i només de tant en tant deien alguna paraula en anglès. Tot i així es podia seguir bastant bé, ja que l'argument era molt típic i pastelós, i les imatges eren prou explícites. Ens va sorprendre la mitja part, on la gent aprofita per anar al bany, en molts pocs casos fer la cigarreta, o continuar a la sala veient els anuncis que van passant. Quan va acabar la peli vam entendre el fet que hi hagués mitja part, ja que tot plegat va durar al voltant de quatre hores. Tenint en compte que era una peli romanticona, certament, més de tres hores era excessiu.

Respecte el cinema de Bollywood ens va ajudar a entendre algunes coses. Primer de tot, òbviament, els protagonistes eren indis però, en canvi, els exteriors eren tots a Nova York. Això no és d'estranyar, ja que voler fer cinema rosa ambientat en carrers plens de merda, gent escopint al terra, soroll constant de trànsit, contaminació i façanes mig derruides no és segurament el millor dels escenaris possibles. Això sí, seria un bon escenari per un altre estil de pel·lícules més realistes, que segurament s'escaurien més al que veritablement és aquest país. D'altra banda, és curiós el tractament que fan a Bollywood dels occidentals. Bàsicament ens deixen com a inútils i aturadets als homes i com a fàcils i "zorronas" a les dones. No m'estranya, doncs, que quan passejàvem per segons quins indrets de l'Índia se'ns quedessin mirant fixament i s'enriguessin de nosaltres com a occidentals que som.

Un cop vam sortir del cine vaig aprofitar la darrera nit a Mumbai per sortir de marxa. La veritat és que estava una mica esgotat per enfrontar-me a la nit d'aquesta gran ciutat, però una companya del grup em va acabar de convèncer i vam sortir plegats. Primer de tot ens vam abillar bé, ja que anàvem a la disco de l'hotel Taj Mahal i no ens volíem arriscar a quedar-nos fora i buscar-nos la vida per aquesta gran metròpolis. Un cop vam ser a la porta vam veure que l'important si eres estranger era anar amb parella més que anar ben arreglat, ja que davant nostre hi havia dos guiris que van quedar fora simplement per ser mascles. Les noies no pagaven, així que només ens va costar el preu d'una entrada amb tres consumicions. Un cop dins va ser una mica decepcionant. La música que sonava era bastant "xumba, xumba", i l'ambient no tenia massa glamour malgrat ser el Taj. Tot i així vam passar una bona estona ballant i rient, i al final va sonar una de les cançons de la peli de Bollywood que havíem anat a veure, i la cosa es va animar força més. Després, cap a l'hotel amb taxi. El taxista es va voler passar de llest i ens va intentar cobrar primer 200 i després 150 rúpies, malgrat que el que marcava el taxímetre equivalia a unes 70 rúpies. Evidentment, després de 26 dies a l'Índia no ens vam deixar prendre el pèl i vam pagar el que tocava sense més.

El retorn amb avió no va tenir massa d'especial. Potser el més destacable és el contrast de la visió aèria de Mumbai i Barcelona. Des del cel de Mumbai es distingeixen uns quants edificis alts i d'altres de més baixos, rodejats per barris sencers de barraques, algunes amb la seva lona blava a sobre per cobrir-se de les pluges monzòniques. En un llibre vaig llegir que l'assassinat més barat de Mumbai es va fer per 50 rúpies, per un home que volia comprar una lona per cobrir la seva barraca davant la imminent arribada de les pluges monsòniques. A Barcelona, en canvi, les darreres barraques van desaparèixer fa anys. Crec que les últimes van ser a Can Tunis i al Carmel.

El viatge a l'Índia m'ha deixat un regust agredolç, però ha augmentat considerablement l'autoestima per la meva terra i pel meu continent. Realment, som uns privilegiats per tenir el que tenim: aigua corrent, uns estàndards d'higiene general i espais públics per reflexionar o per aprendre. Amb aquest viatge esperava obrir més la meva visió del món i temo que l'efecte ha estat el contrari, no ho sé. Però la realitat és que se m'han tret les ganes de viatjar, almenys en els propers dos anys i durant les meves vacances. El proper viatge possiblement serà a algun país nòrdic. A l'Índia no crec que hi torni, almenys de vacances, per altres motius el temps ho dirà. Good bye India.

Retorn a Mumbai

2006-08-22T12:14:00.000+02:00

Escrit el 18 d'agost de 2006

El viatge enfila la recta final amb el retorn a la ciutat d'on surt el vol que em traslladarà de bell nou al continent europeu. Des del darrer post el viatge ha recuperat el seu punt de normalitat, dins dels màxims que es poden aconseguir a l'Índia, és clar.

A Jodhpur finalment vaig poder retrobar-me amb el grup i vam anar amb cotxe fins a Udaipur, on hem fet estada de 3 nits. El canvi ha estat substancial. Udaipur és la ciutat més neta de totes les que he estat durant aquests dies, i també la més tranquila i amable dins dels estàndars de la Índia, és clar. A més, el fet de tornar a viatjar acompanyat permet no estar alerta constantment a un entorn hostil, encara que, evidentment, suposa també perdre un cert grau de llibertat a l'hora de decidir.

Udaipur és una ciutat amb carrers asfaltats i olor respirable. Està envoltada d'un llac que li dóna un aroma oriental quan es veu reflectit a traves dels arcs de les havelis, especialment a la nit, quan el color marron de l'aigua es dilueix entre la foscor i el reflex de les llums artificials.

Hem fet estada a la Jaiwana Haveli, una residència tradicional reconvertida en hotel. No s'hi trobava a faltar res: aire condicionat sense soroll, matalàs tou, bany net amb aigua calenta i paper i, a més, vistes al llac. Un bon ambient pel repòs, que també s'ha vist afavorit per una baixada del ritme d'activitat. Únicament hem fet una visita cultural, i hem dedicat la resta del temps a compres, passejar i descansar en alguna de les terrasses de les havelis del centre de la ciutat tot sopant o fent un refrigeri.

La visita cultural la vam fer al Palau de la ciutat i el seu museu. La construcció del palau va ser iniciada al segle XVI, i posteriorment s'hi van anar afegint altres edificacions dels diferents marajàs. Malgrat ser el palau més gran del Rajastan em van agradar més els edificis de Jaisalmeer, almenys a nivell exterior. El que sí m'ha agradat molt són les pintures en miniatura d'estil rajputa-mongol que hi ha a les diferents estances. De fet, no he pogut resistir la temptació de comprar-ne dues en una de les botigues del centre, després d'un esgotador regateig de centenars de rúpies.

El vol Udaipur-Mumbai s'ha retrasat 3 hores, i això m'ha deixat una estoneta per escriure a la palm. A Mumbai encara farem una nit, i durant el dia, a banda d'acabar de comprar alguna coseta al carrer principal, el Colaba Causway, no crec que fem massa més.

Gràcies a tota la gent que heu anat seguint el viatge a través del bloc i heu escrit comentaris. Espero dedicar-vos un escrit sencer abans de marxar, quan aconsegueixi una connexió a internet per poder-los llegir amb deteniment, ja que ara mateix sóc a l'aeroport i estic offline.

La magia del Taj Mahal

2006-08-14T08:28:00.000+02:00

Despres d`haver penjat els posts que vaig escriure des de l`hospital i que tenia pendents de publicar ara em disposo a escriure les darreres novetats des de la connexio a internet del Tourist Rest House, l`hotel d`Agra on estic allotjat. Vaig sortir de l`hospital la data prevista que havia anunciat a l`escrit anterior, el 12 d`agost, pero enlloc del mati va ser a la tarda. La infermera em va donar les pastilles que m`estic prenent aquests dies i em va fer signar un paper. Certament, no questiono el meu ingres a l`hospital, pero la realitat es que el que haura pagat la meva mutua equival al que haurien pagat pel mateix tractament 500 indis pel cap baix, i us asseguro que no es una exageracio.

Un cop vaig ser fora em vaig afanyar a agafar un rickshaw per anar cap a l`estacio de tren. Un rickshaw es una mena de vespa que porta enganxat un compartiment per dos o tres persones i espai per una o dues maletes, encara que jo he arribat a veure rickshaws amb 6 o 7 persones mes maletes, i tampoc es una exageracio. Quan vaig arribar a l`estacio de tren obviament el bullici de gent era l`esperat. Era el primer cop que comprava un bitllet de tren a l`estacio i no a traves de l`agencia, pero com que a Delhi hi ha una oficina de reserves per turistes vaig anar cap alla. A l`oficina vaig coneixer un holandes que em va explicar el que havia de fer per comprar el billtet a Agra, que tambe era on anava ell. Com que el tren sortia en menys de quatre hores no es podia comprar a l`oficina de turisme i s`havia d`anar a les guixetes. L`holandes em va acompanyar a la guixeta 29, que era on l`havia comprat ell. A mitja cua un indi ens va dir que aquell bitllet s`havia de comprar a la guixeta 32. Fent honor a la nostra condicio de guiris li vam fer cas i vam anar a la guixeta 32. Un cop va ser el nostre torn alla ens van dir que era la 29, aixi que vam tornar altre cop a la cua d`aquella guixeta. Quan ens va tocar el torn ens van dir que ara era la guixeta 10, que estava a una altra sala. Vaig anar cap alla i quan va ser el meu torn em van dir que era la guixeta 29. Entremig, tot de gent m`anava oferint la possibilitat d`aconseguir-me el bitllet, a la qual cosa responia amb un "no thanks", ja que aixo hagues significat pagar una comissio en el millor dels casos. Em vaig carregar de paciencia i vaig tornar a la taquilla 29 uns 10 minuts abans de que sortis el tren, amb la qual cosa el mateix senyor amb qui era el tercer cop que parlava em va dir que era massa tard per comprar el bitllet. Carregat altre cop de paciencia li vaig preguntar quin era el proper tren cap a Agra, a la qual cosa em va respondre a les 18:40, al cap d`una hora, i finalment vaig poder comprar el billet per una hora mes tard. L`holandes, obviament, ja havia marxat amb el seu tren.

Amb el bitllet a la cartera vaig passar el control policial per entrar a les andanes i despres d`escoltar la informacio del meu tren per megafonia vaig aconseguir desxifrar quina era la via correcta de les 16 o 18 existents. Un cop a l`andana vaig tornar a preguntar per assegurar-me i vaig pujar al meu vago, que era un segona amb aire acondicionat. Cal comentar que alla, tot el que sigui menys de 3a A.C. son trens amb finestres de barrots que no tenen res a envejar als que feien servir a la segona guerra mundial per traslladar els presos cap als camps de conentracio.

Un cop al tren vaig estirar-me una estona deixant passar les 3 hores fins al meu desti. L`arribada a Agra va ser peculiar. Havia quedat amb el senyor que repartia les mantes que m`avisaria abans d`arribar a l`estacio per preparar la baixada. Cap a les deu, veient que era l`hora prevista d`arribada i que el tren s`havia aturat a l`estacio i el senyor de les mantes no deia res, vaig preguntar si aquella estacio era Agra i em van dir que si pero que corres perque el tren no s`aturava mes d`un minut. Quan vaig arribar a la porta amb la motxil.la i la bossa el tren tot just arrancava, aixi que vaig saltar amb la mala sort que vaig donar un lleuger cop al vidre de la paradeta d`un vendor ambulant. L`home em va comencar a increpar i de seguida va apareixer un policia. El poli em va dir que la multa per saltar del tren eren 300 rupies, que a mes havia de pagar el vidre trencat i quan li vaig ensenyar el bitllet em va dir que no era valid. Coneixent la corrupcio de la policia india vaig mirar de desviar l`atencio i atemperar els anims preguntant si aquella era l`estacio d`Agra. El poli em va dir que a Agra hi havia dues estacions, i que havia baixat a l`anterior, i per tant no corresponia al meu bitllet. La confusio venia per aqui, doncs. Total, que si baixes a Badalona i tenies bitllet per Mataro a la India et posen a la multa. Obviament, el poli mentia mes que parlava i el que volia era treure`s una sucosa comissio abans d`anar a dormir. Vaig preguntar quan era per tot i em va dir 1000 rupies. Aixo a la India son molt calers, pero en realitat son menys de 20 euros, per tant vaig decidir que pagar menys de 20 euros per sortir-se d`un marron amb la policia no estava tant malament, aixi que li vaig pagar els calers i vaig marxar. Possiblement podia haver regatejat la multa, pero vaig preferir abstenir-me de fer-ho ja que les consequencies podien ser forca pitjors.

Un cop fora de l`estacio vaig agafar un rickshaw per anar a l`hotel i finalment vaig poder descansar.

Al dia seguent vaig poder visitar el Fort de Delhi al mati i el Taj Mahal a la tarda. L`entrada al Taj va ser complicada, hi havia una cua impressionant que semblava que no s`acabava mai. Se`m va enganxar un guia intentant-me vendre el seu producte i portant-me on havia de pagar l`entrada i on deixar les coses, ja que no pots entrar tabac, mobils, ni, de fet, la bossa sencera, nomes la camara. Jo li anava dient que no necessitava guia, pero ell anava insistint. Quan va veure que em posava a la cua i que passava d`ell va rebaixar el preu de 475 rupies que marcava la seva acreditacio de guia a 200. Vaig tornar a mirar la cua de dues hores i veient que amb el guia aconseguia saltar-me-la li vaig dir que OK.

A partir d`aqui l`entrada al Taj va ser facil. Just abans un company del guia va comencar a dir que 200 rupies era inacceptable. Jo vaig fer-me el sord com si no entengues el que estava dient i finalment va marxar. El guia va estar una hora fent-me el recorregut i despres li vaig dir que podia marxar i li vaig pagar el preu acordat mes una propina de 50 rupies per ser "bona persona", almenys comparat amb el seu company.

Trobar un lloc relaxant al Taj es forca dificil, ja que quan no t`increpa un guia oferint-te els seus serveis se t`acosta un fotograf per treure`t una "foto professional". Despres, hi ha els turistes nacionals indis, que tambe son uns pesats i s`acosten per intentar prendre el pel al turista. Jo he acabat adoptant la formula de la ignorancia mes absoluta.

Finalment, al Taj vaig aconseguir trobar un banc amb vistes al monument on vaig poder seure tranquilament i observar com anava canviant la llum. Despres de tot el que havia passat aquests dies va ser una estona magica, finalment la tranquilitat. Aquest moment precios es va veure alterat quan se`m va acostar un guia i em va dir si era "spagnolo", a la qual cosa li vaig respondre "non, catalano". Em va comencar a dir si tenia guia, i li vaig dir que si, que ja havia fet la ruta i que era fora. Ell em va dir que quan li havia pagat, a la qual cosa no vaig respondre. Ell va pujar el to i em va dir que segur que no li havia pagat 500 rupies. Aleshores vaig ser jo qui em vaig aixecar i li vaig dir "SORRY, I`M IN HERE AND I WANT TO BE ALONE, AND I DON`T UNDERSTAND WHY YO GIVE ME QUESTIONS", despres vaig fer un "cagun deu, ostia" i aleshores a l`home li va canviar la cara, va dir "ok" i va marxar. Vaig tornar a seure i vaig seguir observant el canvi de llum sobre el Taj. Tota una experiencia que potser val la meva setmana a l`hospital.

Aquesta tarda agafo el tren cap a Jodhpur, on tinc intencio d`estar dos dies a un hotel amb piscina. La diferencia sera substancial respecte l`hotel d`Agra, que te un bon ambient a nivell de gent i els banys estan nets, pero el matalas es dur com una pedra i l`aire acondicionat fa un soroll horroros i a sobre no es pot apagar, amb la qual cosa costa dormir be. Finalment, no crec que em trobi amb la resta del grup fins a Mumbai, ja que quan jo arribo a Jodhpur elles marxen. Mentrestant, per aqui vaig coneixent gent diversa.

A punt per prosseguir el viatge

2006-08-14T08:15:00.000+02:00

Escrit l`11 d`agost de 2006

La meva estada a l`hospital s`ha allargat mes del previst, pero ara si que sembla que s`acaba i aquest sera el darrer post que escric des de l`hospital. Avui ja m`han tret el gota a gota del brac i comenco el tractament amb pastilles. El metge m`ha dit que si tot va be dema al mati ja em donaran l`alta.

Em quedara poc temps, pero encara podre veure el Taj Mahal i despres agafar un tren cap a Jodhpur per retrobrar-me amb la resta del grup. Alla podre visitar el Fort de la ciutat i passar tres dies de repos en un hotel amb piscina per agafar despres un tren cap a Mumbai. Em quedo sense veure Benares i Jaipur, pero tal com han anat les coses encara gracies si puc aprofitar la darrera setmana del viatge.

Aquests dos darrers dies a l`hospital han estat forca durs. Gracies he tingut de les trucades del meus pares i la resta de la familia, les companyes de viatge, l`operadora de la mutua i un sms que m`ha enviat l`Eva per anar a prendre quelcom perque no estava segura si encara era de viatge. Eva, el primer cigarret que em fumi sera a la teva salut, perque la cervesa encara haura d`esperar uns dies.

Amb la setmana que em quedara de viatge m`agradaria millorar la meva percepcio de l`India, que ara mateix es bastant pessima. Espero que veure el Taj Mahal envoltat per la llum del crepuscle canvii la visio de les coses.

Sortida imminent de l`Hospital de Delhi

2006-08-14T08:06:00.000+02:00

Escrit el 10 d`agost de 2006

Tinc moltes ganes de sortir de l`hospital i aprofitar els pocs dies que em quedaran a l`India. De fet, seran uns deus dies, dels quals dos o tres els haure de passar viatjant en tren.

El metge m`ha dit que la meva bacteria estomacal ja esta gairebe finiquitada i que el meu organisme ja torna a funcionar correctament. Segurament aquest mati em treuran el gota a gota del brac i a la tarda ja em donaran l`alta.

Amb els dies que em quedaran espero veure el Taj Mahal, a Agra, i despres fer via a Jaipur, la ciutat rosa. Finalment fare estada de dos o tres dies a Jodhpur, la ciutat blava, i despres tornare amb tren cap a Mumbai per agafar el vol de tornada. Aixo son les previsions, pero haure d`adaptar el ritme a com em respongui el cos un cop surti d`aqui.

De com em tracten a l`hospital no em puc queixar: he tingut una habitacio per mi sol, el menjar es prou bo i el tracte huma tambe. L`aspecte del bany ja es una altra cosa, pero almenys tinc un "english toileta". Un o dos cops al dia ve el metge principal amb tot un sequit. Tambe passa un "noi de la neteja" que l`unic que fa es tirar de la cadena del water. Suposo que es una manera de crear llocs de treball.

El metge de l`hospital i el meu metge especific porten una espesa barba i un turbant. Despres hi ha el metge ajudant i una senyora que pren notes sobre la dieta. Tot plegat, cinc persones per fer una cosa que podria fer una o, a molt estirar, dues persones. Son coses de l`India.

Hospital East West de Delhi

2006-08-14T07:32:00.000+02:00

Escrit el 9 d`agost de 2006

El viatge a l`India sha vist alterat pel meu ingres a l`hospital degut a una gastorenterities acompanyada de deshidratacio. Segons paraules del metge "is a small problem", pero tot i aixi comporta estar 4 o 5 dies a l`hospital per rehidratar-se i, al mateix temps, administrar els antibiotics adequats per eliminar el virus.

Certament, aquest viatge ja ha perdut tot component de relaxacio per passar a ser, simplement, una experiencia interessant. Tot i aixi, de tot s`apren. Per exemple, durant les hores mortes a l`hospital he vist mes tele que amb tot l`any. Aixo si, fer zapping en aquest pais es pot convetir en un suplici de mes d`una hora remenant a traves de 100 canals, la majoria de dubtosa qualitat.

Una quarta part de les frequencies son telenoveles a l`estil "espanyolada" dels 70 i 80 pero a "lo indi", amb molts musicals cutres pel mig. Un altre grup son els canals de noticies, la majoria en llengues autoctones de l`estat pero que puc seguir a traves de les imatges i els titulars. El mes destacat d`aquests dies son les inundacions del sud i part del centre de l`India, pero de moment, com que estic al nord, no m`afecta.

Un altre grup minoritari de canals son pel.licules i series estrangeres. Confesso que aquest es el que miro mes, donat que les pelis indies que passen per la tele son el pitjor de Bollywood. Finalment, hi ha un grup de canals musicals que tampoc te desperdici.

A banda de la tele i la lectura avui he sumat un nou entreteniment a les hores d`hospital, escriure a la meva Palm. He pogut recuperar aquest artilugi juntament amb la resta de l`equipatge aquest mati, en un sortida llampec per fer el "check out" de l`hotel i tornar rapidament a l`hospital. Com que tenia certa pressa i anava amb l`agulla del gota a gota al brac a la recepcio de l`hotel han aprofitat el meu estat d`atordiment per estafar-me i cobrar-me dos nits d`hotel enlloc d`una, que de per si ja valia quatre vegades mes que el que marcava la guia. Hotel Ajanta de Delhi, preneu nota. Es a dir, m`han estafat per vuit. Deu n`hi do, potser es la vegada que m`han estafat mes en termes relatius, malgrat que en xifres absolutes "nomes suposin 40 euros. Com que me n`he adonat tornant amb el taxi i ja havia pagat no he pogut reclamar. Mala llet.

Mentrestant continuo preguntant-me: Que es dificil en aquesta vida, la India o ser guiri? Probablement, si estas disposat a pagar mes, cap de les dues coses. Incredible India.

La calidesa de la gent de Kolpewadi

2006-07-31T11:38:00.000+02:00

Des del darrer post han passat un munt de coses i hem estat a diversos llocs, aixi que a veure com aconsegueixo ordenar aquest part del viatge.

El divendres 28 d`agost vam sortir amb cotxe de Mumbai a Nasik per anar a un poble dels voltants a veure la germana d`una amiga nostra. Un cop vam arribar a Nasik i vam veure l`hotel amb el que haviem contactat i on ens haviem d`allotjar se`ns va caure el que no sona a terra. Per tant, vam decidir buscar un altre hotel, pero el xofer tenia pressa i deia que ens deixava alla. Quan li vam oferir 100 rupies va canviar d`opinio i ens va acostar-nos a un hotel del costat, que no era massa millor pero almenys teniem una habitacio de quatre on podriem dormir tots junts i mes tranquils. Un cop a l`hotel vam contactar amb el Digamwar, el cosi de la dona que anavem a veure. El Digamwar ens va venir a buscar i donat que el poble on haviem d`anar estava a 70 quilometres vam passar la tarda visitant Nasik amb ell. Ens va ensenyar alguns temples i mentrestant vam anar passejant pels carrers, observant les cases i les botigues humils. La gent no parava de mirar-nos i de tant en tant s`acostava algu i provava de vendre`ns alguna cosa. Tot i aixi, la sensacio d`inseguretat era minima. Crec que hi ha mes robatoris a estrangers a Barcelona que a la India, i fins ara no hem tingut cap problema en aquest sentit, malgrat que ens mantenim en alerta per si ho en cas.

Un cop vam acabar la visita de la ciutat vam anar a coneixer la mare del Digamwar i la seva familia. Es tractava d`una casa aparentment amb nomes dues estances, la cuina i el menjador-dormitori. Ens van fer seure i ens van anar treient menjar divers de la seva cuina tradicional. Primer nomes van apareixer dos cosins del Digamwar i la seva mare, que de seguida va tornar a la cuina. Despres va anar apareixent gent i diverses dones anaven treient el cap des de la cortineta de la cuina. Tots destilaven una amabilitat impressionant, i estaven molt encantats amb la nostra visita.

Al dia seguent, dissabte 29, el Digamwar ens va venir a buscar amb un cotxe i vam fer via cap a Kolpewadi, el poble de la germana de la nostra amiga. Alla tambe ens van rebre amb una amabilitat impressionant, ens van anar treient menjar i cada cop va anar apareixent mes gent. Quan va arribar l`hora d`acabar-se l`escola van comencar a apareixer nens i nenes que van convertir la casa en un formiguer. Els nens van quedar molt contents amb la nostra visita i van comencar a fer un tatuatge de gena a les mans de les noies. El tatuatge de gena es fa amb productes naturals i dura una setmana aproximadament. Mentrestant jo anava gravant intentant no perdre`m cap detall, pero al final tambe em van convencer a mi per fer-me el tatuatge, pero em vaig negar a que em pintessin les ungles. Ens van explicar que tot allo formava part del ritual tipic de casament. Al final, ens van portar uns vestits tradicionals d`alla i ens els vam posar. Va ser la foto abans de marxar. Vam donar a la germana de la nostra amiga el regal que ens havia encarregat i vam marxar cap a Aurangabadad despres d`un caluros i emotius comiat.

Un cop a Aurangabad ens vam acomiadar del Digambar i vam allotjar-nos a l`MTDC Hotel Resort. Vam respirar al veure que aquest cop l`habitacio complia els estandars de netedat al bany i al dormitori i vam anar a descansar despres d`un llarg dia que ens quedara grabat per sempre mes.

El diumenge 30 vam visitar les coves d`Ellora amb un viatge organitzat. Les coves eren precioses, pero vam errar amb l`agencia que vam agafar per visitar-les. Tot i aixi tambe va ser un dia molt interessant.

Avui dilluns hem passat el mati intentant buscar la manera d`anar cap a Jaisalmeer, i al final hem optat per l`opcio mes cara pero mes rapida: vol Aurangabad-Mumbai i d`alla a Jodhpur, on farem nit i estarem a 200 quilometres de Jaisalmer. Tot plegat ens costa un 200 euros, que per ser dos vols interns no esta gens malament.

Em deixo un munt de coses i el poc temps que tinc per escriure em deixa poca estona per la reflexio pero espero seguir escrivint mes endavant.

Una abracada a tots i totes els que des d`alla us preocupeu per nosaltres i seguiu el nostre viatge des d`aquest bloc.

Petons de la Nuria, la Monica, la Muntsa i el Jordi

Mumbai, el caos sostenible

2006-07-27T09:20:00.000+02:00

Fa dos dies i dos nits que soc a Mumbai. El nostre avio va sortir amb retard i vam arribar passada la matinada. Vam agafar un taxi cap a l hotel i ens vam emportar la primera impressio de la ciutat, tot i que a aquella hora Mumbai ja dorm i no va ser fins l`endema que vam poder observar la urbs en la seva maxima ebullicio.

El primer que sobta de Mumbai es que es una ciutat presa pels cotxes, que continuament fan sonar el claxon en una actitud que incialment fa gracia, despres es converteix en ensordidora i finalment acaba formant part del costum. L altre aspecte destacat es la gran quantitat de barraques que hi ha, especialment als suburbis, i a mesura que t acostes al centre aquestes van sent substituides per edificis amb un pesim manteniment. Son blocs amb humitats per dalt i per baix, que soivint et preguntes com s`aguanten drets.

Comencem la nostra ruta per la Porta de Mumbai, seguim per l`hotel Taj Mahal, i entrem al Colaba Causeway, un dels principals carrers comercials de la ciutat. Fem un beure al Leopold Cafe&Bar, un dels mes concorreguts pels turistes pero que, donada l`epoca de l`any, hi ha poca gent. Despres sortim del barri de Colaba i entrem al barri de Fort i Churgate. Alla passem per la part de darrera de l`edifici de la Universitat i dels Jutjats i seguim amunt. Parem a dinar a un local Parsi que sortia a la guia de Lonely Planet, i que esta be pero amb el menjar massa picant pel nostre gust, suposo que amb els dies ens hi acabarem acostumant.

Continuem la nostra ruta i entrem dins del Jutjats i observem el caos adminstratiu dels despatxos. Tot son piles de paper que sembla que portin decades a la mateixa pila i la mateixa taula. Tot i aixi, aquest desordre te un atractiu especial. Anem cap a un parc, l`Oval Maidan, des d`on es pot contemplar els edificis de la Universitat i dels Jutjats des d`una altra perspectiva. Fem un te a un local, el Mocha Bar, molt agradable i pijet i enfilem cap a la platja de Chowpatti. Alla no podem fer fotos per motius de seguretat. Es una platja que recorda les firetes de Festa Major, amb una aigua a la qual no et pot banyar per la contaminacio i que esta plena de corbs. Es el lloc mes tranquil que hem trobat fins ara a la ciutat, i on el so dels claxons es redueix significativament donat que la carretera queda a uns 50 metres. Sopem i finalment tornem a l`hotel.

Avui ha estat un dia plujos, per tant no ens hem mogut massa i per aixo ara tinc temps d`escriure al bloc. Ahir a la nit vaig tenir una estona per seguir llegint el llibre que vaig comencar dilluns i que te un titol mes o menys aixi: Ciudad total. Bombay desaparecido y encontrado, de Suketu Mehta. Curiosament les pagines que vaig llegir ahir em van aportar moltes respostes a preguntes que em vaig anar fent durant el dia, com el pessim manteniment dels edificis. Segons explica l`autor l`any 1948 el govern va promulgar la Llei d`Arrendaments, que va congelar els preus dels lloguers als mateixos nivells que el 1940. Teoricament havia de ser una llei nomes per 5 anys, pero es va anar allargant fins l`actualitat, ja que els llogaters van acabar sent una massa critica important i cap govern s`ha atrevit a derrogar o reformar la Llei d`Arrendaments. El resultat es que el manteniment dels edificis es zero, sumat a l`acceleda degradacio deguda a les humitats que es generen durant les plujes del monzo i per ser Mumbai una ciutat que ha crescut guanyant terreny al mar. De fet, Mumbai eren set illes que van acabar sent una de sola a base d`afegir terra i comunicar l`extrem nord amb la peninsula mitjancant carreteres.

El tema del transit mereix un punt a part, i fins on he arribat del llibre no dona cap explicacio. El fet es que la gent condueix com si estigues a la selva i tocant el claxon continuament, amb vianants creuant continuament a poc milimetres del paraxocs. El taxi que vam agafar ahir per arribar a l`hotel fins i tot va fer dos cents metres en contradireccio. Aixo si, la velocitat es de 20 km/hora de mitjana, amb la qual cosa el resultat final es que la gent no te accidents o si els te no son mai greus. Fins ara no hem vist cap accident.

Fins aqui el que ha donat de si el viatge fins al moment. Espero seguir escrivint mes endavant, quan haguem deixat Mumbai. Dema farem via a Nasik i a partir d`aqui anirem cap al Nord fins arribar a Jaisalmeer.

A reveure,

Vespre de cinema jueu

2006-07-17T20:49:00.000+02:00

Avui he tingut l'oportunitat de retrobar-me amb una pel·lícula d'Amos Gitai, un director que vaig tenir l'oportunitat de conèixer en un cicle que li va dedicar la Filmoteca fa uns anys. Aleshores la pel·lícula que vaig veure va ser Kadosh (Sagrat), una història de dues germanes que veuen segrestades les seves llibertats en pro de les costums matrimonials d'una comunitat jueva ultraortodoxa. La germana petita aconsegueix fugir amb seu amant i alliberar-se dels lligams religiosos. La germana gran, però, repudiada pel marit després de no tenir fills en deu anys de matrimoni, no supera l'abandó i acaba en la pitjor de les circumstàncies. És una pel·lícula on al final es barrejen l'esperança i la ressignació, reflectides en cadascuna de les dues germanes. D'aquella pel·lícula, a banda del contingut, el que més em va impactar va ser la qualitat cinematogràfica, que té la seva culminació amb l'escena final: un pla de la germana gran estirada al llit seguit d'una panoràmica que acaba amb una llibreria que conté les escriptures sagrades.

Avui la cita era al Festival de Cinema Jueu de Barcelona i la pel·lícula escollida era Bait (Casa). Si "Kadosh" era una pel·lícula de ficció i de l'any 1999, en el cas de "Bait" és una pel·lícula documental i de l'any 1980. El film està ambientat en la reconstrucció d'una casa a Jerusalem Oest, que havia estat propietat d'un doctor palestí que es va veure obligat a desocupar-la el 1948 degut a la guerra. Posteriorment, el govern israelià la va requisar en virtut de la llei de propietats "vacants". Aleshores fou llogada a una parella de jueus algerians i finalment és adquirida per un professor universitari israelià, que la transforma totalment.

El documental va ser censurat per la televisió israeliana i, de fet, amb el visionat d'avui es donava pas a la seva estrena a l'estat espanyol després de més de vint anys. El film dura 51 minuts, en els quals es barrejen imatges de la reconstrucció de la casa amb entrevistes als seus protagonistes, des dels obrers que hi treballen, d'orígen palestí, fins al nou propietari jueu. Malgrat formar part de la filmografia més novella de Gitai a "Bait" ja s'entreveu la capacitat del director de mostrar en una mateixa pel·lícula dos mons que sovint se'ns mostren absolutament separats. L'entrevista a un dels obrers, que explica com van destruir casa seva davant dels seus ulls i com va perdre part de la seva família, ja ens dóna algunes pistes de la dificultat de resoldre un conflicte que, desgraciadament, avui continua sent més recent que mai. Aquest obrer, curiosament, és un dels que participa en la reconstrucció de la nova casa del propietari jueu.

En aquest film d'Amos Gitai també trobem una de les característiques que més em va copsar quan vaig veure una de les seves pel·lícules per primer cop: l'impacte de la imatge per mostrar la naturalesa del conflicte, amb escenes sense paraules ni diàleg que donen pas a la reflexió de l'espectador. La pel·lícula comença i acaba de la mateixa manera, amb un grup d'obrers palestins picant sobre una pedrera, donat que és prohibit l'ús d'explosius per motius de seguretat.

És impossible mostrar-se indiferent davant d'un conflicte d'aquestes caracterísitiques, i també és difícil no simpatitzar per alguna de les causes enfrontades, jo mateix confeso que també tinc les meves preferències. Tot i així, malgrat la cruesa de les imatges que avui ens arriben de l'ocupació del sud del Líban, o de les que ahir ens arribaven d'atemptats en autobusos, o les que ens poden arribar demà mateix de víctimes civils d'una o altra banda, crec que l'esperança de la pau continua present. Pel·lícules com les de Gitai, en aquest cas de nacionalitat israeliana, ens mostren que la crítica contra les polítiques belicistes té defensors als dos costats, i que si és possible crear espais de reflexió i compromís en les seves pel·lícules perquè no ha de ser-ho en la realitat. Possiblement caldrà el pas de generacions senceres per cicatritzar les ferides que avui mateix s'estan generant. Tots plegats en som responsables, ja sigui per fomentar-ho o per permetre uns organismes i governants internacionals que no fan més que augmentar el seu patetisme. Però potser va sent hora que algú posi la primera pedra enlloc de llençar-la al veí.

La truita de patata

2006-06-23T20:27:00.000+02:00

El 23 de març de 1915 naixia la meva àvia, Rosalia Borràs, filla del barri de Gràcia. La seva generació va viure els dies intensos de la proclamació de la República. Recordo com explicava que aquella data assenyalada, ella i dues companyes més de la indústria de confecció on treballava, es van prendre un dia de festa i van sortir a passejar pels carrers de Barcelona agafades de la mà i lluint cadascuna d'elles una banda de color tot formant les tres juntes la bandera republicana. Segons em va assegurar la meva àvia aquella imatge va sortir publicada al diari el dia següent. Després d'aquella eufòria inicial els fets històrics es van anar precipitant fins desembocar anys després en la guerra civil que malauradament tots coneixem, malgrat només uns pocs dels que som aquí la van viure en pròpia pell. S'iniciava així una etapa difícil, amb una posguerra que situaria les economies familiars en la mera subsistència.

En aquest context la meva àvia es va trobar en la difícil situació d'haver de pujar la seva filla, a qui també va posar el nom de Rosalia, sense el suport de la figura del marit, desaparegut en aquell anys. Tot i així, les dues Rosalies van trobar l'escalfor familiar compartint un pis de l'Eixample amb una altra família, construint nous llaços familiars que s'han mantingut en la següent generació. La Glòria, filla de l'altra família, passaria a ser pels néts de la senyora Rosalia la tieta Glòria.

Durant aquella època la meva àvia va començar a treballar en l'empresa tèxtil que havien fundat els germans Basi i on també treballava Juste de Nin, inicialment amb només quatre treballadores. Aquesta empresa va iniciar la seva expansió quan van adquirir la patent de la firma francesa Lacoste per l'estat espanyol. La meva mare explica que un dels germans Basi va presentar-se un dia a l'empresa amb una peça de roba de Lacoste i va demanar a les treballadores que fessin un patró d'aquella mostra, i que si sortia bé aleshores guanyarien molt diners. La meva àvia va tenir el privilegi de fer la primera còpia d'aquella mostra i sembla que el treball va agradar als francesos, perquè de seguida els germans Basi van adquirir la patent i l'empresa va començar a créixer i a expandir-se per tot l'estat. Posteriorment, els germans Basi crearien la seva pròpia marca de roba, que com avui tots sabem és una de les més importants en el camp del tèxtil.

Després del període d'autarquia dels primers anys del franquisme l'economia començava a remuntar, la filla de la Rosalia s'enamorava i coneixia el meu pare, el Carles, i la meva àvia aconseguia comprar un pis al barri de Gràcia, on s'hi va traslladar junt amb els meus pares. Allà, la meva àvia va veure néixer una nova generació, la tercera començant per ella. Primer va néixer el Carles, després el Francesc i, finalment, el Jordi. El naixement del tercer fill, però, va limitar encara més l'espai, i finalment els meus pares van tornar a l'Eixample després de comprar un pis, i la meva àvia es va quedar a Gràcia. Posteriorment vindria la quarta generació, fruit dels matrimonis del Carles amb la Gema i del Francesc amb la Sandra. Naixien així els besnéts, Alatz, Asier i Gerard, augmentant la categoria de la Rosalia a besàvia, un privilegi només a l'abast de poques persones i que ella ha tingut l'oportunitat de viure i disfrutar.

Aquests fantàstics anys són els que resten a la meva memòria. Recordo quan la meva àvia havia vingut a buscar-nos a l'escola al meu germà i a mi i anàvem a fer un suís a la granja, o els estius que havíem passat a Vilassar de Mar. També els dinars de reis que sempre fèiem a casa seva: els seus plats casolans com a excel·lent cuinera que era, el tortell, la corona pel rei de la casa i les figuretes que ens trobàvem cada any al tortell i que s'anaven acumulant a l'estanteria. Tot un munt de detalls que ara queden difusos en petits flaixos i que prenen vida quan mires una foto o quan tens a les mans algun dels objectes que van formar part de la seva vida.

De la seva persona potser hi ha dos trets que són els que més la defineixen: caràcter i elegància.

El caràcter li va permetre superar les situacions més difícils. Un caràcter que també treia de tant en tant amb algunes de les persones properes que més s'estimava, tot i que sempre se'l va reservar per néts i bésnets.

Sobre l'elegància és ben coneguda per la majoria dels presents fins a quin punt era de presumida la meva àvia. Almenys, en els anys que jo la vaig conèixer, no hi havia vegada que sortís al carrer sense anar ben maquillada, perfumada i amb menys d'una setmana de perruqueria. Quan aquests darrers dies va ingressar a l'hospital recordo la primera nit estant amb ella quan va dir “Sort que aquest matí he anat a la perruqueria abans que em portessin aquí, així el pentinat m'aguantarà tota la setmana”.

L'últim cop que ella em va parlar em va preguntar si ja havia dinat. Jo li vaig respondre que sí, i em vaig acomiadar.

Ella era una persona creient. Creia en Déu i en el cel. Ara ens resta d'ella el seu record, i penso que mentre mantinguem viu aquest pensament un trosset d'ella continuarà encara entre nosaltres. Jo recordo especialment el gust del meu paladar quan tastava les seves truites de patata. Un gust que no podré tornar a tastar mai més, però que mentre mantingui ben viu en el meu record serà ben bé com si tingues davant meu una de les seves delicioses truites de patata.

La jove de les especies

2006-06-13T00:47:00.000+02:00

Sota l'aroma i el sabor de les especies s'amaga un món que guia els nostres desitjos i accions. Cada persona té una espècie que defineix el seu caràcter. Només unes poques persones escollides tenen la capacitat d'esbrinar quina és l'espècie que dóna sentit a la nostra vida. El retrobament amb aquesta especie ens pot ajudar a resoldre els nostres conflictes i a caminar amb la vista més clara.

Al cap de gairebé un mes sense escriure al bloc reprenc la dinàmica. Avui he tornat al cine després d'unes quantes setmanes de no anar-hi. Ha estat posterior a una agitada reunió de veïns d'escala, que ha estat a punt d'acabar en tangana quan un veí s'ha aixecat indignat perquè tanquéssim l'aire condicionat, i en cas contrari ens ha amenaçat de rememorar algun passatge de la guerra amb fets reals inclosos en viu i en directe. Finalment hem optat per apagar l'aire i continuar la sessió amb relativa normalitat.

Un cop acabada l'assemblea he anat cap a casa a canviar-me i he fet via cap al cine Verdi. La pel·lícula escollida era La Joven de las Especias, el debut com a director de Paul Meyda Berges, guionista de Quiero ser como Beckam. Érem quatre persones al cine, la qual cosa demostra que l'aforament no sempre es correspon amb la qualitat de la pel·lícula. Del film m'ha agradat gairebé tot. La pel·lícula et submergeix en el fantàstic món de les especies, i en les seves qualitats curatives, afrodisíaques i premonitòries. L'actriu, Aishwarya Ray, et deixa captivat des del primer moment, amb una mirada oriental que et transporta cap a un món màgic i espiritual. Aquesta bella actriu sorgida del món de Bollywood és realment un descobriment pels espectadors europeus que coneixem poc el cinema indi.

La història transcorre en un basar de San Francisco, on Tilo regenta una botiga d'especies proporcionant remeis naturals per a la seva clientela. Es tracta d'un món sotmès a unes normes estrictes, que la nostra protagonista ha de complir en tot moment si no vol trencar el do que li ha estat atorgat. Aquest conflicte entre la tradició i la modernitat, el rigor i els sentiments, serà el motor del conte que Paul Meyda ens vol explicar. És potser la resolució d'aquest conflicte el que no m'ha acabat de convèncer del tot, però tot i així segueixo recomanant el film efusivament.

Si després de llegir El Perfum, de Patrick Suskind, no he parat de fixar-me en els perfums de les noies que es creuen en la meva vida com una definició del seu caràcter, després d'aquesta pel·lícula s'obre un nou món fins ara poc explorat. A partir d'ara, quan faci uns spaguetti al pesto no deixaré de fixar-me en l'alfàbrega que li hagi de posar prèviament, i pensaré en la persona a quí hagi de servir el plat abans de triar l'espècie i la recepta. Ens queden tantes coses per descobrir d'altres cultures i de la pròpia natura que és injust que la vida sigui tan efímera. O potser som nosaltres mateixos que ens la fem massa curta?

El pot de cola-cao

2006-05-16T23:09:00.000+02:00

Fa 20 anys el meu pare em va construir una guardiola amb un pot de Cola-Cao. Hi va fer una petita obertura i allà hi vaig anar introduint els meus estalvis. Primer van ser unes quantes monedes, després, amb la primera comunió, també hi van començar a entrar alguns bitllets, i quan en vaig tenir prous vaig posar-los allà on em donessin un bon rendiment. Gràcies a aquell pot de cola-cao reciclat vaig aprendre la importància de l'estalvi i de sembrar per després recollir.

Els aconteixements d'aquests darrers dies m'han fer recordar aquells moments. Veure com en uns instants es poden volatilitzar momentàniament els estalvis sencers de centenars de milers de famílies fa que trontollin esquemes sobres els quals m'he guiat durant anys. Tot i així, després de la ressaca mediàtico-político-financera-judicial, continuo pensant que el pot de Cola-Cao reciclat en forma de guardiola té ara més sentit que mai. Durant anys, tant la meva família com jo, pensàvem que bona part dels nostres esforços s'estaven centrant en l'esforç econòmic. Però quan això es posa en dubte te n'adones que són altres coses, a vegades aparentment insignificants, on la nostra inversió ha donat més fruits. Invertir en la família, en el creixement personal, en l'amistat, en el coneixement, són aquestes coses les que realment t'ajuden a superar els moments difícils.

És per això que avui he agafat un pot de cola-cao que tenia a la cuina, n'he buidat el contingut en un pot de vidre, l'he netejat i hi he fet una petita obertura com la que va fer el meu pare en el seu moment. Però enlloc d'introduir-hi monedes i he posat dos paperets doblegats, que s'han barrejat amb l'olor encara recent de l'essència de cacau que s'havia resistit al rentavaixelles. En cadascún d'ells hi havia escrit un objectiu i al revers la data de finalització del projecte. Poden ser objectius genèrics o específics, propers o llunyans, senzills o complexos, però, al cap i a la fi, projectes amb els quals ets compromets un cop entren dins del recipient groc i vermell.

Des de fa uns anys penso que s'aprèn més dels errors que dels encerts, i que és en els moments difícils quan som capaços de trobar la bona direcció del vent i encarar-nos cap a Itaca. Emprenc aquest nou rumb agraït a la persona que em va regalar el meu primer pot recilat de cola-cao.

Gràcies,

Pont de Sort

2006-05-02T00:13:00.000+02:00

Aquest pont ha estat molt intens. Tres dies on he aconseguit desconnectar totalment de la gran ciutat i carregar piles. El campament base ha estat a Altron, un petit poble prop de Sort envoltat de natura en estat pur. Gràcies a l'Agustí hem pogut gaudir de la seva emblemàtica casa i aquest tros de terra del nostre país, juntament amb la Diana i la Lorena.

L'arribada va ser dissabte, amb un trajecte amb cotxe que en cap moment se't fa pesat, ja que són carreteres molt tranquil·les i alhora relativament ràpides envoltades de muntanya i verdet. Oh, k maku. Unes quatre horetes i ja hi ets. Un cop allà vam comprar el menjar i vam passar part de la tarda estirats a l'herba al voltant del riu. Una copeta poc abans del vespre i a dormir d'horeta.

El dia següent era la gran cita: el Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici. La veritat és que no sé com he pogut passar tot aquest temps sense conèixer aquest indret del meu país, però bé, sempre hi ha una primera vegada. Ens vam llevar una hora més tard del previst, i vam sortir d'Altron cap a les deu del matí per arribar al parc a dos quarts d'onze. Aparquem el cotxe, agafem les motxil·letes i enfilem cap amunt. A mesura que t'acostes a l'Estany de Sant Maurici el paisatge cada cop és més preciós i la visió del Pic dels Encantats t'acompanya durant tot el trajecte. Muntanyes nevades difuminades entre els arbres que t'envolten i petits rierols que has d'anar creuant a estones. L'arribada a l'estany és un dels moments més sorprenents de tot el trajecte. Hi fem una parada per gaudir del paisatge i fer-nos unes quantes fotos i seguim cap amunt.

En aquesta segona etapa comencem a veure neu al marge del camí, fins que arriba un moment que tot el camí és de neu. No havia previst una excursió com aquesta i no porto el calçat adequat, les bambes em rellisquen una mica, però tot i així puc seguir caminant per la neu vigilant una mica més. Arribem a un punt en el qual a l'Agustí se li encén la bombeta i veu una baixada per on podem improvitzar un trineu amb una bossa de plàstic i llençar-nos-hi. El primer a provar-ho és l'Agustí, després s'hi llença la Diana i llavors em toca el meu torn. Li passo la càmera a la Diana i enfilo cap amunt. L'experiència és més que gratificant, una bona descàrrega d'adrenalina sense haver de pagar forfait. Finalment arriba el torn de la Lorena. Jo no puc resistir la temptació i m'hi llenço una altra vegada, i una altra, fins a tres cops en total. Donat que el trineu és una mica precari quedem amb el cul ben moll i les mans una mica gelades. Em frego una estona les mans perquè entrin en calor i els pantalons no triguem massa a assecar-se amb el sol que fa.

Seguim el nostre trajecte fins arribar a un llac mig gelat, una altra de les grans imatges del viatge. Caminem una mica més i parem a un marge del camí per dinar un tros de llonganissa amb pa. Una dieta modesta però, tenint en compte que ens espera un sopar contundent ja està bé així. Fins ara el cel havia estat totalment net, però ara comencen a aparèixer uns quants núvols. És l'hora de tornar cap a l'aparcament.

De baixada passem per una cascada. Ja de tornada amb el cotxe cap a Altron parlo amb el meu germà per telèfon i m'informa que, afortunadament, el València ha guanyat. Per tant la celebració de lliga del Barça es posposa per la setmana que ve i m'agafarà a Barcelona per anar a Canaletes.

---------------

Al vespre anem a sopar a un hostal al mateix poble d'Altron. Sopa de la iaia amb mandonguilles, costelles de corder i de postres una bona crema catalana. Després de l'excursió i del sopar ens ve una nyonya col·lectiva i decidim no anar a fer la copa i tornar a casa directament. Veiem la sèrie Nip Tuck i després passem la peli del viatge. Rialles i xerrera abans d'anar a dormir.

---------------

El dia de la tornada fem un bon tec abans de marxar cap a Barcelona. A mi em toca fer els espaguetis al pesto i a l'Agustí les botifarres i les postres. Les noies fan la resta. Dinem a l'aire lliure intentant no pensar en les poques hores que ens queden per disfrutar d'aquest paisatge. Em feliciten pels espaguetis, felicitem a l'Agustí per les botifarres i ens felicitem tots plegats pel cap de setmana que ens hem pegat. S'haurà de repetir. Gràcies per aquests tres dies fantàstics: Lorena, Agustí i Diana.

Nit asiàtica

2006-04-29T01:43:00.000+02:00

Un shawarma abans de començar la pel·lícula i tot a punt per submergir-me en l'univers taiwanès. Rostres que es comuniquen amb les mirades, tocs de billar que insinuen pensaments, silencis que parlen... què més es pot demanar? Tot, menys paraules innecesàries.

Després de rumiar-m'ho una mica, aquest vespre he decidit anar al Festival de Cinema Asiàtic. Faig una dormideta de dues hores tornant de la feina i abans d'anar cap al cine, per poder estar ben desvetllat per veure la pel·lícula. Em desperto a les nou del vespre, una dutxa i vaig cap al centre. Quan arribo a l'Aribau Club (antic cinema Dorado) hi ha cua per comprar les entrades. Hi ha un moment de desconcert, quan sembla que s'han esgotat, però acaba tractant-se d'un error informàtic o d'una empanada de la taquillera. Finalment em faig amb la meva entrada i me'n vaig a comprar un shawarma abans d'entrar a la sala.

Al Doner Kebab de tallers hi ha cua i el cuiner va força enfeinat, però tot i així prefereixo esperar-me perquè fan uns shawarmes boníssims. Aconsegueixo el meu preciat shawarma i me'l començo a menjar pel camí tot tornat cap al cinema. Quan arribo hi ha una cua immensa per entrar i em col·loco al final després d'observar que no hi ha ningú conegut. Mentre la cua avança m'acabo el shawarma i començo a notar-me una mica assedegat. Sort he tingut d'haver demanat el shawarma sense picant, que sinó seria pitjor. Finalment entro al cine però abans de seure compro una ampolleta d'aigua al mòdic preu d'un euro.

Un cop dins hi ha força gent, però com que només he de buscar una cadira no m'és difícil trobar un bon lloc a mitja filera. M'assec i, com si fos un preciat tresor, bec l'ampolleta d'aigua fins que el meu cos queda completament hidratat. Poc després comença la pel·lícula.

El títol és Three Times (2005), de nacionalitat taiwanesa i del director Hou Hsiao-Hien.

-----------------------------

La pel·lícula m'ha agradat força, més o menys com el shawarma que m'havia menjat poc abans. És una pel·lícula amb poc diàleg, de fet no comencen a parlar fins al cap d'uns 10 minuts, però en canvi està plena d'imatges suggerents i que diuen tot el que deixen de dir les paraules. Trobo que és una pel·lícula molt eròtica, en la qual les mirades s'insinuen i qualsevol acció porta associada un pensament paral·lel. L'actriu, Shu Qui, em deixa captivat. Una cara imperfecta, de la qual t'acabes enamorant accidentalment mentre hi cerques, en els defectes, la perfecció impossible. Innocència, tendresa, vides torturades i un moment de passió, com un sospir d'alè davant un món de vegades massa injust.

-------------------------

Surto del cinema i vaig cap al metro tot fumant un cigarret, possiblement de les poques cigarretes que valen la pena.

Bloc en obres

2006-04-27T00:44:00.000+02:00

El disseny d'un bloc és com l'embolcall d'un llibre. Una bona portada i un bon títol poden ser decisius a l'hora de comprar un llibre.

Aquests dies tinc el bloc una mica parat perquè estic fent canvis a la plantilla. De moment no veureu aquests canvis perquè els estic aplicant a una altra plantilla de prova. Tot va començar quan em van comentar que el meu bloc no tenia la possibilitat de canviar el tamany de la lletra a través de l'explorer (de fet, amb altres navegadors com el firefox sí que es podia). Vaig descobrir que era un problema de la meva plantilla, però no vaig aconseguir arreglar-ho, així que vaig optar per agafar una de les plantilles oficials de blogger i anar-hi introduint canvis fins aconseguir un disseny semblant a l'actual.

He avançat força amb els canvis (catalanitzar el bloc, introduir l'encapçalament propi, modificar els marges...), però encara no estan enllestits. És una cosa que m'està treient temps d'escriure textos, però en contrapartida estic aprenent una mica de programació, que sempre va bé. Crec que el resultat final, amb un disseny més personalitzat i que pugui controlar més, augmentarà la meva motivació per escriure i farà el bloc més atractiu. Espero que un cop enllestits els canvis el bloc agafi velocitat de creuer.

Fins aviat,

Dia de Sant Jordi

2006-04-23T12:27:00.000+02:00

Enfilo el dia de Sant Jordi amb el record encara recent del viatge a Irlanda. La gran sort de dir-se Jordi és que tothom se'n recorda de felicitar-te, tot i que avui es nota que no som dia laborable i els SMSs s'estan fent esperar. Segurament a la gent se'ls hi han enganxat els llençols.

Avui he decidit tornar a agafar la dinàmica d'anar al gimnàs per purificar el cos després de totes les cerveses que m'he pres a Irlanda, així que m'he llevat d'hora i he anat a fer una mica d'exercici. De pas, també deixaré de fumar fins el dia de la Cursa del Tall Britànic, i després ja veurem.

I ara, cap al centre, a veure quin ambient hi ha i si aquest any cau algun llibre.

P.D.: Mentre escric aquest post rebo la felicitació de l'Eva de l'Escorcoll, la segona del dia que arriba per SMS. La primera ha estat la d'en Pau del partit.

Viatge a Belfast. Segon dia.

2006-04-15T12:39:00.000+02:00

Ja soc a Belfast. Obviament aqui no es poden posar accents. De moment tampoc puc penjar fotos. L Arnau ja rondina per la pasta que costa l internet on estem connectats. Avui iniciem ruta amb cotxe i anem via Giants Causeway i segurament dormirem a Portrush.

Una abracada i espero poder seguir escrivint al bloc.

Fins aviat.

Canvis d'estil al bloc

2006-04-13T01:46:00.000+02:00

Algú em va comentar que tenia dificultats per llegir el text. Suposo que el fons negre amb lletres blanques no hi ajuda massa, però això de moment no ho tocaré. El que si he modificat és el tamany de la lletra. No sé per quin motiu les plantilles del blogger no permeten modificar la mida original dels textos a través de l'explorer, per tant he optat per posar una mida una mica més gran que la que jo utilitzo normalment perquè així tothom pugui llegir a gust.

També he aplicat algunes nocions mal apreses sobre usabilitat. Per quí no conegui aquest concepte és una teoria que diu que internet està extenent hàbits de lectura diferents que la lectura convencional. La diferència bàsica és que a la xarxa la gent llegeix "en diagonal" o "barrido". Per tant, entre els mètodes que es recomanen per solventar això hi ha marcar amb negreta els conceptes importants del que s'ha escrit o acompanyar els textos amb una entradeta a mode de sinopsi del conjunt de l'article. Bé, es diuen moltes més coses, però encara he de llegir-les, rellegir-les, assimilar-les i incorporar-les al meu estil d'escriptura. Si voleu informació sobre el tema poseu al google "usabilitat", "usabilidad" o "usability" i en trobareu un munt. La web per excel·lència d'aquest tema és http://www.useit.com i el gurú és Jakob Nielsen.

Nit de cinema

2006-04-13T00:35:00.000+02:00

Nit de cinema i tornada a casa pensant en la pel·lícula i en altres coses. La reflexió de la nit: la memòria. Mai fins ara la nostra societat havia generat tanta informació com en l'actualitat però, al mateix temps, mai havíem destruït tanta informació en tant poc temps. Com es destrueix aquesta informació? A quina velocitat? Algú controla aquest procés? De quins elements depèn?

Fa dies que volia escriure al bloc. Un dia sobre una festa d'aniversari, un altre dia sobe la mona que li vaig portar al meu nebot, una altra festa d'aniversari... Històries que no vaig poder escriure perquè em va faltar temps, per tant, no sé si té massa sentit d'escriure ara que tinc el cap a un altre lloc.

Avui he anat al cine. La pel·lícula era V, de Vendetta. Feia uns dies que anava veient el cartell el metro, i era una pel·lícula que m'atreia. Pel cartell i alguna ressenya que havia llegit al diari es deduïa que tractava d'un Londres futur, una o dues dècades per davant de l'actual, dominat per una mena de règim dictatorial. El tema m'atreia sobretot perquè tracta un context semblant al que descric a la meva bloc-història, La Ciutat Devastada. L'opinió personal de la pel·lícula me la reservo, sempre he pensat que l'opinió té més a veure amb el que has menjat aquell dia que amb un anàlisi minuciós. I això segon requereix veure la pel·lícula unes quantes vegades, cosa que tampoc estic en condicions de fer. Per tant, només afegiré que és una peli que recomano i que fa refexionar sobre temes de plena actualitat, com són el control dels governs sobre la societat, el terrorisme o la lluita armada, les mobilitzacions socials, els mass-media... Bé, si la veieu ja deixareu algun comentari.

Sobre el que he reflexionat de tornada cap a casa sí que m'agradaria parlar-ne una mica. Bàsicament, tracta de la memòria. Com és sabut per tothom estem immersos en l'era de la societat de la informació. Mai havíem generat tanta informació com ara, ni mai havia estat tan accessible. Internet ha estat la gran contribució d'aquest canvi, sumat a la posada en disposició pel conjunt de la societat de tota mena d'avenços tecnòlogics amb gran capacitat de generar informació (ordinadors, càmeres de fotos i de vídeo, processadors de textos...). Tot plegat dóna lloc a que creem més informació de la que som capaços de consumir.

Al mateix temps, però, hi ha un altre fet que se'ns escapa, i és que alhora que generem més informació que mai en la història de la humanitat, mai havíem destruït tanta informació com ara. Fa un temps, fent proves d'instal·lar-me el programari lliure al portàtil, vaig acabar esborrant tota la informació que tenia al meu ordinador. Una petita part d'aquesta informació la tenia en CDs, però la majoria simplement va desaparèixer per sempre més. Tot i així, una altra part de la informació estava a la xarxa, per tant, podia tornar a baixar-la, com ja havia fet anteriorment. Però la part d'informació que jo mateix havia generat, i que si potser hagués escrit en una llibreta hagués quedat emmagatzemada en algun recòndit armari, va deixar d'existir. Què quedava aleshores de tot allò? Només el que podia recordar, el que quedava diluït en la meva memòria.

Això mateix que em va passar a mi segur que li ha passat a moltíssima gent. Fotos digitals que s'han perdut, textos que han acabat devorats per algun virus o, simplement, a la papelera de reciclatge del windows. Després de tot això, continua quedant el que ha quedat sempre, la memòria, un valor que si ara mateix cotitzés en borsa possiblement estaria en crack total. Però tot i així, la memòria serà l'únic que ens quedarà el dia que s'hagi esborrat el nostre ordinador, el dia que internet deixi de funcionar o que, simplement, algú tingui la capacitat de reescriure la història i d'esborrar allò que ja no interessa.

La memòria i el record, un camp que ens queda per explorar mentre encara en seguim utilitzant poc més del 10 per cent.

La Ciutat Devastada. Primera part. Capítol 5.

2006-04-06T22:57:00.000+02:00

En Rojid va passar al voltant de dues hores enganxat a la frequència AM sense aconseguir trobar res. En algun moment semblava que localitzava alguna emissora, però les interferències eren massa grans per distingir cap paraula. Era evident que el govern havia instal·lat repetidors per anul·lar les freqüències clandestines, i en aquelles circumstàncies era impossible contrastar cap informació.

En Rojid va començar a inquietar-se i va decidir treure's aquella ansietat amb un bon glop de whisky de malta. L'ampolla era gairebé buida, però el Rojid sabia que s'acostava el final i tant se li en fotia el racionament que amb tanta disciplina havia aplicat les setmanes anteriors. No tenia massa opcions. Podia continuar en aquell cau i comprovar si era certa la informació de la cadena oficial sobre la petita devastació. Si era certa no estava massa segur que la fràgil estructura del seu edifici pogués aguantar un altre cop, per petit que fos. En cas que no fos certa en menys d'una setmana s'hauria quedat igualment sense existències i, per tant, el seu cos s'aniria debilitant fins a morir d'inanició. Si decidia dirigir-se a algun dels gran refugis primer hauria de sortir del seu cau. El seu pis era un sisè, sense comptar l'entresol. Hi havia un munt de runa acumulada al carrer que cobria ben bé els baixos i l'entresol de l'edifici, però seguia sent una distància massa gran per arriscar-se a res. Podia provar de baixar amb una corda, però els equilibris mai havien estat el seu fort ni el seu estat físic es trobava en les millors condicions. També podia deixar un senyal al balcó i esperar que una de les Brigades de Recerca el localitzés i el tragués d'allà. Però va començar a recordar el munt d'històries que havia sentit als butlletins clandestins i els malsons que havia tingut sobre els Grans Refugis i les Brigades de Recerca, i va decidir que faria qualsevol cosa abans que recórrer a les autoritats.

L'alcohol va fer els seus efectes i en Rojid va tornar a adormir-se amb la ràdio enganxada a l'orella. Aquest cop va somiar amb una ciutat il·luminada. Per primer cop la urbs se li apareixia amb un sol esplèndid i el cel clar. En Rojid caminava per un carrer estret del centre de la ciutat. Un home gran, amb aspecte esportiu, se li creuava i se'l quedava mirant fixament mentre els dos avançaven en direccions oposades. Mentre deixava enrere l'home, aquest el continuava mirant tot girant el coll. La imatge es repetia, i tornava a deixar l'home enrere. En Rojid volia parlar amb ell, buscar alguna resposta, però el somni li impedia de parlar. L'home no deia res, només el mirava fixament, seguia avançant, es creuaven i es perdien l'un a l'altre fins arribar al següent carrer...

Nou capítol de 'La Ciutat Devastada'

2006-04-05T22:25:00.000+02:00

Quan vaig començar el bloc no sabia que la majoria de "posts" acabarien formant part d'una bloc-novel·la escrita en cursiva, però de moment la cosa s'està decantant cap aquí. De tota manera, aquesta setmana la meva vida ha estat una mica aburrida, i no sé si val la pena parlar de res més. Bàsicament he dedicat el meu temps lliure a rascar la barana de ferro del balcó per treure'n la pintura antiga i poder-la repintar el cap de setmana que ve. Això sí, les matinades que he hagut de fer per aprofitar la llum del dia per dur a terme aquesta tasca manual abans d'anar a la feina m'han fet veure la importància del clima i del temps. Vivim en un món en el que s'apaga la llum i apretem un interruptor per substituir-la amb llum artificial, ens fa mal el cap i sabem quina pastilla prendre perquè marxi. Les diferents senyals de la natura van perdent sentit en una terra cada cop més dominada per la petjada humana. És el temps que ens ha tocat viure, tot indica que molt millor que el dels nostres avantpassats. Espero que estiguem a l'alçada d'aquest repte, però potser de tant en tant també ens convindria viure en funció del que ens marquen el sol i els estels, i ser conscients de que, al cap i a la fi, continuem sent una petita partícula de tot l'univers.

La Ciutat Devastada. Primera part: La Gran Devastació. Capítol 4.

2006-04-05T22:24:00.000+02:00

En Rojid es va quedar adormit amb la ràdio engegada al costat de l'orella. Va tornar a somiar que una Brigada de Recerca el sorprenia amagat a casa seva. Després de reduïr-lo clavant-li una brutal pallissa era traslladat a un furgó policial i conduït a una de les presons adjuntes al Gran Refugi del Fòrum. Allà era tancat a una petita cel·la amb condicions infrahumanes, sense llum ni aigua corrent, ni tampoc cap letrina on fer les seves necessitats fisiològiques. Al cap d'unes hores tornaven dos cel·la dors, que el duien a una habitació, el feien seure emmanillat a una cadira i marxaven. Al cap d'una estona apareixia al somni un home vestit amb corbata i americana, que li dirigia les primeres paraules amables des que havia arribat al Gran Refugi. Fins i tot li oferia un cigarret, que en Rojid provava de fumar-se mantenint-lo tota l'estona a la boca, donat que encara seguia emmanillat. En Rojid començava a estossegar, però tot i així no volia deixar el preuat cigarret. Aleshores l'home cridava a un dels cel·ladors i li ordenava que li treguessin les manilles al pres. El cel·lador, amb cara de sorpresa, obeïa l'ordre del seu cap. En Rojid aconseguia agafar la cigarreta, situar-la entre els dits i respirar amb tranquil·litat mentre seguia fumant. L'home començava a fer preguntes al Rojid. Primer eren preguntes innocents, sobre els seus gustos, els seus costums o les seves aficions. Poc a poc les preguntes s'anaven fent més complicades, amb paraules que en Rojid no havia sentit mai ni entenia el seu significat. L'home s'aixecava i, nerviós, clavava un cop de puny sobre la taula. En Rojid, desesperat, continuava dient que no sabia què signifiquen tots aquells termes lingüístics. L'home feia entrar a l'anterior cel·lador i a un de nou, els hi feia un senyal i li clavaven una estomacada al Rojid amb unes porres de fusta. En Rojid seguia sense respondre. Li clavaven un altre cop de porra, aquest cop a les costelles. Finalment en Rojid començava a inventar-se paraules, després frases, que inicialment semblaven inconnexes però que cada cop agafaven més significat. L'home començava a apuntar en una llibreta, després treia una grabadora i li demanava al Rojid que ho repetís, però sense tremolar i en to serè. En Rojid començava de nou, sense parar de xerrar i intentant aguantar la tremolor. Després d'uns minuts, el silenci. L'home li fregava els cabells amb la mà i l'ajudava a alçar-se i a tornar a seure a la cadira. Li oferia un altre cigarret, que en Rojid acceptava plàcidament. L'home els hi deia als cel·ladors que per avui ja estava bé, que el tornessin a la seva cel·la i que li servissin sopar. En Rojid marxava aguantat pels dos cel·ladors i arrossegant el seu cos. Un dels cel·ladors li deia a cau d'orella “sembla que al Cap li has caigut en gràcia”...

De cop i volta en Rojid es va despertar amb el so de la cadena oficial de ràdio. “Atenció, atenció, tots els habitants de la zona B muntanya, zona B muntanya. Tenim un avís de petita devastació a la seva zona. Preguem abandonin les seves vivendes i es traslladin al Gran Refugi més proper immediatament. No han de patir per res, allà seran atesos en les millors condicions. Segueixin les instruccions de la policia quan siguin requerits...”.

Era la seva zona. En Rojid va sospitar que es tractava d'una estratègia més de les autoritats per concentrar la població als grans refugis i tenir-la sota control, i no li va donar més importància. Tot i així, va començar a preocupar-se encara més perquè això suposava un augment del control de les Brigades de Recerca sobre els habitatges. Però els controls, lluny d'augmentar, van anar disminuint. Al mateix temps, va començar a veure aparicions puntuals de gent que sortia d'edificis derruïts, on mai ningú hagués suposat que hi hagués vida, i es posaven a caminar en direcció al gran refugi. En Rojid va sentir certa inquietud i va canviar la ràdio a la freqüència AM, intentant localitzar alguna emissora clandestina on poder contrastar la informació sobre la suposada “petita devastació”.

La Ciutat Devastada. Primera part: La Gran Devastació. Capítol 3.

2006-04-01T01:38:00.000+02:00

Després d'haver menjat en Rojid va obrir l'ampolla de whisky de malta per fer-ne un petit tast. Sempre havia odiat el whisky, però era la única beguda alcohòlica que havia quedat al moble bar després de la Gran Devastació i, finalment, s'hi havia acabat acostumant. L'anava consumint lentament dia rera dia per allargar-ne el contingut. L'alcohol s'havia convertit en la única manera de desconnectar d'aquella situació durant unes poques hores. La resta del temps en Rojid vivia entre l'angoixa i l'apatia.

De tant en tant mirava al carrer des de la finestra, amagant-se per evitar donar cap senyal de vida que el pogués delatar. Gairebé sempre veia la mateixa imatge, el carrer desert i cap rastre de vida humana. Únicament feia aparicions puntuals la Brigada de Recerca, que realitzava batudes puntuals intentant trobar senyals de vida. Tot i així, estava convençut que hi havia altra gent en situacions semblants a la seva, potser a poc metres d'on era ell, visquent d'incògnit mentre esperaven una fi propera o buscaven alguna manera de sortir d'aquella situació.

Les autoritats havien aconsellat inicialment a la població de traslladar-se als terrenys del Fòrum, a tocar del litoral est de la ciutat, i a d'altres punts específics als afores de la ciutat. En Rojid s'havia plantejat aquest possibilitat, però finalment va desistir-hi en començar a assabentar-se per la ràdio de les condicions precàries a la que estava sotmesa la població allotjada allí. El que al principi havia estat un consell, ara era una ordre, tothom havia de traslladar-se als Grans Refugis. Segons informaven alguns butlletins clandestins aquests llocs havien superat el límits de la seva capacitat, i ara eren territoris de caos i corrupció controlats per criminals i policies corruptes. Els butlletins clandestins explicaven històries esgarrifoses de gent que hi havia perdut la vida o havia estat víctima de la violència i les vexacions de les bandes o la policia del govern. En Rojid sovint recreava involutàriament aquests històries en el seus somnis, on era sorprès per les autoritats i traslladat a un camp de concentració. En altres somnis contactava amb gent en la mateixa situació que la seva, però amb la qual no creuava cap paraula ni sentia cap mena d'apassionament, com si fossin espectres arrossegant-se en el no-res. En Rojid dormia per intervals no més grans de dues hores. Dormir més estona suposava un alt risc davant de qualsevol incidència que es pogués presentar. El temps jugava en contra seu, i de moment no estava disposat a que li guanyés la partida.

Del seu passat no somiava mai res, i semblava que l'hagués oblidat completament. La seva feina com a funcionari de l'estat quedava tan lluny i tan diluïda en la memòria com els primers anys de la seva infància. De fet, la seva feina d'arxiver havia desaparegut, com la gran majoria de feines. Les fàbriques havien quedat destruïdes, i la majoria dels òrgans directius de les empreses havien fugit en un intent desesperat. Es parlava de grans sumes de diners que havien pagat alts directius, amb l'objectiu d'abandonar la ciutat a través de grups mafiosos o d'elements corruptes del govern. Segons els butlletins clandestins algunes d'aquestes persones que provaven de fugir eren assassinades poc abans d'arribar a la frontera pels seus mateixos còmplices, i d'altres no se sabia del cert quin havia estat el seu destí final.

Catalanitzar el bloc

2006-04-01T00:13:00.000+02:00

Ja tinc el bloc catalanitzat. Queda alguna paraula en anglès, però la deixarem de record.

Apa, siau.

La Gran Devastació. Primera part: La Gran Devastació. Capítol 2.

2006-03-30T01:34:00.000+02:00

En Rojid va obrir els ulls i durant un instant no va saber on era ni què havia passat. Era una sensació que tenia sovint al moment de despertar-se. Després va recordar-ho tot, la Gran Devastació i com la seva vida havia canviat durant les setmanes següents. La casa s'havia convertit en un munt de runa, sobre la qual amb prou feines s'hi podia caminar dret. En Rojid s'havia acostumat a fer la major part de coses a quatre grapes, com si tornés a ser un nadó. L'habitació dormitori havia quedat totalment impracticable després de la gran devastació, i ara havia de descansar sobre l'incòmode “futon” de l'estudi. Va sortir de l'habitació i es va dirigir cap a la cuina a buscar una mica de menjar. Ja feia dies que se li havien començat a acabar les existències, i s'havia vist obligat a practicar un rigorós racionament. Havia agrupat dins del forn espatllat tot el menjar que havia trobat dispers. La seva estructura de metall li permetria conservar-lo a una mínima temperatura durant un cert temps, i la nevera havia quedat massa malmesa com per guardar-hi res. Va agafar dues nous pelades, unes quantes panses i va obrir un pot de conserves per extreure'n uns quants raviolis precuinats. Segons els seus càlculs li quedava menjar per poc més de d'una setmana. Aleshores, hauria de prendre una decisió.

Mentre menjava va engegar la ràdio i va intentar localitzar alguna emissora. Gairebé tota la freqüència modulada, FM, estava copada per les diverses cadenes oficials. La cadena principal era la de les notícies, que cada hora anava informant dels últims esdeveniments de la ciutat. En aquells moments emetien una locució de l'Alcalde Provisional instant la població a mantenir la calma i a seguir en tot moment les instruccions de les autoritats. Una altra de les cadenes oficials era la de música, amb una sessió continuada d'himnes patriòtics composats durant les darreres setmanes de la mà de nous talents afins al govern provisional. Era estrany, doncs, trobar alguna emissora clandestina dins la FM. En canvi, l'altra banda de ràdio, la AM, emetia de tant en tant breus butlletins de menys d'un minut donant notícies que no havien passat pel filtre del Comitè de la Censura. En Rojid va escoltar atentament un butlletí clandestí en el qual es parlava de l'execució de dues persones que havien vulnerat el toc de queda per poder dur a l'hospital a una tercera persona que es trobava en estat molt greu. Un altre dels butlletins assegurava que l'anterior alcalde no havia mort per accident durant la Gran Devastació, sinó que havia estat assassinat per membres de l'actual govern provisional abans de que aquest arribés al poder. Malgrat en Rojid desconfiava plenament de les informacions que oferia la cadena oficial també mirava de filtrar les que provenien de cadenes clandestines. Dins dels grups de radioaficionats proliferaven personatges il·luminats que havien perdut el senderi durant la Gran Devastació, i es dedicaven a emetre notícies falses fruit de les seves al·lucinacions. Al mateix temps, també corria el rumor que el Govern Provisional emetia butlletins clandestins contradictoris per sembrar el desconcert entre la població, i instar-los així a desconfiar de qualsevol informació que no sortís dels canals oficials.

L'inici d'una blog-història

2006-03-28T20:59:00.000+02:00

Com podeu veure just avall he decidit començar una bloc-història. No sé ara mateix quina vida li espera, però la intenció és que tingui continuïtat. La bloc història anirà en cursiva. Confio que això no dificulti massa la lectura, però vull diferenciar-la bé de la resta del bloc perquè es vegi que és una història de ficció.

Feia alguns dies que em rondava pel cap la història del Rojid i La Ciutat Devastada, i aprofitant que cap a les set de la tarda ja anava cap a casa he agafat la motxil·la amb la càmara i el portàtil i he enfilat cap al Parc Güell. He pujat les escales de l'altre dia i he anat directament al parc a tocar del Carmel per fer unes fotos de la ciutat aprofitant la llum del crepuscle. Després he tornat cap al passeig dels enamorats i m'he instal·lat en un dels bancs amb el portàtil i m'he posat a escriure.

Ja aviso d'antuvi que no sé quin futur li espera a la bloc-història i si algun dia tindrà un final, però de moment ja teniu el primer capítol. Si us decidiu a començar a llegir-la haureu de córrer aquest risc.

D'altra banda, gràcies pels comentaris, però no els he pogut llegir amb deteniment perquè he de marxar pitant cap a un sopar. Ho faré més tard o demà.

Una abraçada i gràcies per les visites.

Jordi

La Ciutat Devastada. Primera part: La Gran Devastació. Capítol 1.

2006-03-28T20:57:00.000+02:00

En Rojid es va despertar després d'haver dormit al voltant de dues hores. Aquell dia feia tot just quatre setmanes de la Gran Devastació. Des d'aleshores la ciutat s'havia tornat inhòspita i insegura, i la supervivència s'havia convertit en la única raó de ser. Durant aquelles setmanes en Rojid amb prou feines havia sortit del seu cau. Les autoritats havien decretat l'estat de setge però, de fet, molt abans ja hi havia un estat de setge de facto degut als disturbis i saquejos constants d'una població desesperada. Segons les xifres que havien donat per la ràdio, durant la Gran Devastació el 20 per cent de la població havia perdut la vida, però tot semblava indicar que aquesta xifra es podria haver doblat durant les següents setmanes degut al caos que s'havia instal·lat a la ciutat i a la repressió de les autoritats. Ningú s'havia atrevit a donar aquesta darrera dada, però semblava que tothom ja la tingués per assumida vistes les informacions dels mitjans de comunicació, cada cop més escassos, i les històries que a la gent li arribaven del seu entorn més immediat.

La ràdio s'havia convertit pel Rojid en gairebé la única font d'informació del món exterior. La televisió pràcticament havia deixat d'emetre excepte pel canal oficial, el COTV, i, de totes maneres, l'electricitat s'havia convertit en un bé massa preuat com per malgastar-la escoltant mentides. La xarxa d'internet havia caigut i, a més, el seu ordinador s'havia espatllat amb tot el terrabastall. Així doncs, la vella ràdio d'en Rojid permetia captar de tant en tant freqüències clandestines de radioaficionats que proporcionaven informacions puntuals de la seva zona o de zones properes. Durant la segona setmana després de la Gran Devastació les autoritats havien prohibit per decret l'emissió de qualsevol freqüència radiofònica excepte la de la cadena oficial, i havien destinat una brigada policial especialitzada en la detecció i confiscació d'aparells. Bona part dels radioaficionats havien entregat voluntàriament els seus equips de transmissió, però uns quants continuaven mantenint aquesta activitat subversiva amb el risc de ser detinguts i sotmesos a fortes tortures i, fins i tot, la pena de mort.

La pena capital havia estat una altra de les noves mesures que havien pres les autoritats després de la Gran Devastació, i cada dia pel COTV s'emetien una desena d'execucions amb l'objectiu de donar exemple i sotmetre a la població. Només havien passat quatre setmanes, però semblava que havia estat una eternitat i que el passat s'havia diluït en el no-res. Ningú hagués pensat mai que en tan poc temps es podia produir una degradació tan accentuada de la ciutat, però era evident que la realitat s'havia imposat a totes les previsions.

Bellvitge i nou local de l'Escorcoll-Teatre

2006-03-28T03:24:00.000+02:00

Se m'ha fet molt tard, però tot i així escriuré unes ratlles encara que això delati el meu somnambulisme. Avui tocava donar un cop de mà al grup l'Escorcoll-Teatre, així que he anat a recollir un material audiovisual de l'obra que reestrenen aquest cap de setmana per fer-ne difusió i després he anat a veure el nou local del grup. El local està situat a Bellvitge, lloc al qual no havia estat mai tot i passar-hi per davant centenars de cops. Bellvitge és molt diferent de la Barcelona que jo conec, grans blocs d'edificis residencials i, a voltes, blocs petits on hi ha els comerços, els tallers o les petites fàbriques. La tipologia de la gent també és força diferent, amb un gran predomini de classe obrera. Al bar on hem anat prèviament m'he pogut impregnar de l'ambient del barri mentre em menjava un entrepà de bacon amb formatge, servit per una simpàtica dona amb faccions orientals. Certament, crec que de tant en tant ens convindria sortir de la nostra bombolla particular i palpar altres realitats, aprendríem a ser més objectius i a trencar els esquemes que ens han fixat.

Sobre el local, ha quedat força guapu, llàstima que no hagi portat la càmara per fer una foto. El que és feina al local he ajudat al Grau i al Juari entre poc i res en tasques de bricolatge teatral: serrar unes fustes, enganxar uns mòduls...

I més o menys, això ha estat tot. Bé, potser em deixo alguna cosa.

Nanit.

L'Escorcoll-Teatre reestrena 'La Dona Incompleta' el diumenge 2 d'abril

2006-03-26T23:24:00.000+02:00

Encara que ja havia dit bona nit al bloc queda una cosa important a dir. El proper diumenge ja podeu anar apuntant-vos a les agendes que l'Escorcoll-Teatre reestrena obra. Aquest cop li toca el torn a La Dona Incompleta, una obra de David Plana. Segons s'explica a la web del grup es tracta d'un thriller que ens mostrarà la desesperació d'un home capaç de les accions més mesquines per tal de salvar la vida. Una obra que us sorprendrà aquells que no l'hagueu vist, i que de ben segur us reenganxarà als que ja la coneixíeu.

L'obra és el diumenge 2 d'abril a les 18h, a la Sala Calassanç de Barcelona (C/ St. Quintí, 19, metro Hospital de Sant Pau).

A mi, com ja és habitual, em trobareu gravant l'obra amb la càmera.

Us hi esperem!!!

http://escorcoll.com

El bloc va vent en popa

2006-03-26T23:06:00.000+02:00

Ja he acabat el disseny bàsic del bloc. He pogut penjar la imatge de capçalera, que la veritat és que li dóna bastanta més personalitat al bloc. A més, també he posat la foto amb el meu careto, encara que em sembla que estic massa serio i me n'hauré de fer alguna en un altre moment, però temps al temps.

La plantilla del bloc al principi, així tan negra, m'atreia però al mateix temps no ho acabava de veure clar. Però ara ja ho tinc decidit. La deixo així, i ja aniré posant fotos per donar-li color.

Bé, vaig a fer-me el sopar, que amb el canvi d'horari vaig una mica descol·locat.

Nanit.

La ciutat gratuïta

2006-03-26T17:55:00.000+02:00

Aquest migdia, encara amb el desconcert del canvi horari, he anat a passejar pel Parc Güell. Certament, és d'aquelles coses que s'agreixen a finals de mes, quan ja no et queda ni per un cafè i aleshores descobreixes la quantitat de coses que pots fer sense gastar-te ni un cèntim. Sempre acostumo a entrar al parc per la part del darrera, on aparquen els autocars. És una entrada més rústica i agreste que l'entrada principal, però en contrapartida també té menys afluència de turistes i s'està més tranquil. Enfilo cap al passeig dels enamorats. Amb prou feines queden bancs lliures. Finalment en trobo un i m'hi assec cinc minuts, el temps just per acabar la cigarreta i treure la càmera de la bossa. Faig unes quantes fotos de la ciutat pel banner del blog i enfilo més amunt i agafo un caminet que s'endinsa pel bosc. Finalment arribo a una petita placeta tocant el Carmel a la que encara no havia estat mai, i on hi ha un mirador fantàstic de la ciutat. Faig unes quantes fotos més i baixo per unes escales que connecten el Carmel amb el Parc Güell.

Torno a entrar al parc i acabo la meva petita ruta passant per davant de la casa museu de Gaudí, rodejant la plaça principal del parc i fent una darrera foto a la font del famós drac. Ha estat una bona passejada. Es comença a notar el bon temps, fins i tot una mica massa. Gairebé hem passat de l'abric a la màniga curta.

P.D.: Finalment he fet la meitat de coses de bricolatge que m'havia proposat. He varnissat la barana del balcó i ara vaig a fer-li una segona capa. L'oli de teka per les cadires queda pendent per la setmana que ve, però val més això que res.

La primavera fa estralls a la ciutat

2006-03-26T03:52:00.000+02:00

Malgrat l'hora, cinc minuts més abans d'anar a dormir.

He fet un cop d'ull a la web de l'Instituto Nacional de Meterologia. A banda de la polèmica sobre el terme nació (això ho deixem per un altre dia) a la web he mirat la previsió de temps pels propers set dies. La cosa pinta bé. La probabilitat de plujes és ínfima fins dimecres, les temperatures han pujat i, és evident, que ja ens trobem amb època primaveral. Vénen dies interessants, viatge a Irlanda en menys de 3 setmanes i un inici de primavera que, de moment, promet. No em falten motius per ser optimista, així que farem un cigarret, a dormir i començar demà amb les energies renovades.

Demà m'espera un dia de bricoman. Toca varnissar la barana i posar oli de teka a les cadires de la terrassa. Segons les previsions meteorològiques demà la pluja no serà excusa per no enllestir-ho. Així que vaig fent cap, no fos cas que se m'enganxin els llençols i la barana es quedi una setmana més sense fer. Ja he perdut una hora i no en puc perdre més.

Ara sí, nanit.

Una hora menys

2006-03-26T03:27:00.000+02:00

Avui començo un nou bloc. Un bloc que corre el risc de quedar abandonat en l'espai virtual, com tants altres blocs que algú va començar però que mai va continuar. Possiblement un bloc és quelcom a què t'agafes en un moment donat, en la més absoluta inconsciència, i que només adquireix significat amb la constància del temps i la dedicació. És com aquella planta que un dia decideixes penjar de la llibreria, però que si no recordes d'anar regant es panseix, deixa caure les seves fulles i, finalment, s'asseca i mor.

Avui, doncs, planto aquest blog entre la selva de la xarxa. No sé quin futur li espera, el que sí sé és què cal perquè sobrevisqui: regar-lo frequentment i abocar-hi una part de les sensacions i experiències que barrinen sobre el meu cap.

Per cert, fa tot just una estoneta que amb el canvi horari hem perdut una hora. Se'm fa tard.

Nanit.